Viatjar o no viatjar. Aquesta és la qüestió. I ara que s’acosta l’estiu, potser és bon moment per a reflexionar sobre si viatjar paga tant la pena, com diuen que… Especialment, viatjar en estiu.
Viatjar o no viatjar? Heus aquí la qüestió. Des que el turisme cap a ciutats amb encant i llogarets perduts o la dèria pels viatges exòtics s’ha “popularitzat”, sembla que viatjar s’haja tornat més una “obligació” que una devoció. I cada pont, cada període de vacances més o menys llarg, s’estén davant nostre com una oportunitat que no podem perdre, un mapa que convida a clavar-hi xinxetes o fer-hi ticks, a mena de petites victòries acumulades.
Què fareu (o què faràs) aquest estiu? És la pregunta que més escoltem de març fins a juny. Una pregunta que, segons com, acaba sent més pesada que una “martellà” en el dit gros. Perquè espera resposta, i atractiva, si és possible, perquè sembla que cal planificar i preparar-se amb temps, perquè improvisar ja no és possible…
Però no és del tot cert i, a més, hi ha viatges i viatges: i és ver que alguns demanen molt de tecnicisme, detalls que cal anar quadrant: passaports, visats, vacunes, canvi de moneda, targeta SIM electrònica, assegurances… Detalls que no podem descuidar. Però també és possible agafar la furgoneta, el cotxe, la moto o la bicicleta, i carreta i manta. Amb tot, una mica de preparació i previsió sempre és necessària: el vehicle a punt, l’assegurança, la targeta sanitària europea, dues targetes de banc, per si de cas una falla…
I si, ben mirat, quin esgotament viatjar. Potser viatjar és, com escrivia Cesare Pavese en L’ofici de viure, una brutalitat: “Viatjar és una brutalitat. T’obliga a confiar en els estranys i a perdre de vista tot el que et resulta familiar i confortable, t’allunya dels teus amics i de casa teva. Estàs tota l’estona en desequilibri. Res no és teu tret del més essencial: l’aire, les hores de descans, els somnis, el mar, el cel; totes aquelles coses que tendeixen cap al que és etern o cap al que imaginem com a etern”.
Però… ¿I si fos precisament això el que ens atrau de viatjar: estar en desequilibri allà on anem, sentir-nos desposseïdes per un noment i, alhora, ames i senyores de les coses essencials, com una recompensa eterna a l’esforç?
Suggeria fa un temps Rodolphe Christin en Manual del anti-turismo, com de difícil resulta des de fa dècades escapar del turisme. Amb gràcia i humor, Christin ens convidava a redescobrir l’essència del viatge, és a dir, a preferir el camí a la destinació fixada i a “desaparéixer” en comptes d’aparèixer a tots els llocs.
Tanmateix, la febre s’ha estés i haver passat per molts llocs, haver-ne recollit un trofeu, una foto de grup, un selfi, una samarreta, una xinxeta sobre un mapa, és l’ambició de molts turistes. I sí, des que existeixen les vacances pagades, viatjar és alhora un luxe i quasi una obligació.
Comptat i debatut, no viatjar és de pringats, i una monofàgia turística ens empenta a conquerir tots els racons del món, per llunyans que siguen, com uns neuròtics insaciables. Curiosament, Lacan va descriure una volta el comportament d’un neuròtic com el d’un viatger que feia, desfeia i tornava a refer la maleta sense partir mai. Potser l’única cura que hi ha és, de tant en tant, anar-se’n, siga on siga, i sense importar massa el que hi haja a la maleta.
Tanmateix, i com insinuava Lawrence Osborne en el retrat irònic d’El turista desnudo, per molt lluny que un hi vaja, sempre hi haurà un tour operador esperant-lo, perquè cada vegada s’escampa més “aquesta mania de viatjar a tots els llocs, en un món que estem transformant en una terrible caricatura de les nostres pròpies fantasies”.
Caricatura o fantasia, tot i conscients com en som, viatgem i fem els turistes, o fem de turistes. I creieu-me… ser turista, el que es diu un bon turista, un turista com cal, genuí, és una feina esgotadora.
Jo, que també he sigut i soc turista, tinc per norma no fer mai jornades turístiques que superen les hores, mai més del que seria una jornada laboral. Ironia, pensant que quan viatgem estem de vacances. A les set hores d’estar pegant tombs, plegue, ho deixe tot i torne a casa, ja n’hi ha prou per avui. I com que, en part, entenc la brutalitat que assenyalava Pavese, en tornar a casa —normalment m’allotge en cases o apartaments— m’hi recloc: a llegir, a descansar, a cuinar, a badar per casa, a fer vida interior i introspectiva, sense ningú al voltant. En definitiva, m’acoste cap al que és etern o cap al que imagine com a etern.
I no, encara no sé què faré aquest estiu. Però potser si ho sabés, dissimularia, perquè, de tant en tant, està bé despistar el personal i no contestar preguntes impertinents.
Al cap i a la fi, tothom sap què farà aquest estiu: suar i buscar ombres a tort i dret.
