Era baixeta, l’hamaca, jo feia esforços per alçar-me. S’havia acabat el partit ja en la TV. A més a més, estava inclinada cap enrere, eixa hamaca. Hauria de prendre embranzida per alçar-me, hauria de subjectar-me a algun lloc per incorporar-me. No hi havia cap moble més al voltant, en aquella terrassa. De totes maneres, m’hauria d’alçar. La meua filla menuda, des de la distància, observava:
-Quin home! –diria per a si mateixa-, a este pas no arribarem a cap lloc. Alguna cosa haurem de fer!
Als pocs dies, una instructora de gimnàstica entrava per la porta:
-Hola –saludà i inquirí-: Jesús?
-Sí, soc jo.
-Perfecte. Començarem suau; els exercicis seran portadors, i procurarem que siguen amens.
Ja la tenim! –vaig rumiar-, l’organitzanta (la meua filla) m’ha preparat l’emboscada: a fer gimnàstica, a saltar i botar!
–Bé –en acabar la sessió, la veritat, en un tres i no res, i un tant suportable, la instructora continuava amb el seu parlar, concís, convincent-: espere que la setmana pròxima l’exercici rutlle més factible, es trobarà més àgil.
O siga, continuaria la cosa. L’organitzanta (la meua filla) havia previst més lliçons… Què li farem!
Un dia, la setmana següent, tornava a entrar per la porta la instructora, morena, hauria pres bona cosa de sol, tota abillada d’esport, i els ulls ben oberts. Li vaig fer dos besades a la cara, per bona salutació. Ens vam aprestar de seguida a l’exercici. Entre d’altres, a quatre peus, amunt i avall. Tot com una plata. La setmana següent, portava la instructora unes corretges, que lligà a un arbre, i m’alliçonà què fer. La mare que va!, consistia a acatxar-se i alçar-se, agafat a la corda. He de confessar que vaig quedar tota la setmana entrant ben cruixit de cames…, i vindria, la instructora, encara alguna setmana més.
Al remat, no em venia malament tant d’exercici, anava bé la cosa, i vaig pactar amb la instructora tot un mes de gimnàs, per conèixer i practicar màquines d’esport. Un nou món s’obria davant de mi: l’esport, o, més aviat, la pràctica de l’esport en forma de gimnàstica amb màquines.
He de dir que no m’he tornat a sentir tot cruixit de cames ni de braços. Ara, amb les màquines, exercitava muscles i braços, estirava quàdriceps i cames, abductors i no sé què més… Se’m va obrir una fam i gana inusitades. Malgrat tot, em deien que estava més prim. Estava content. Pensava en l’hora del gimnàs com una cosa anhelada, millor dit, com un encert! I veia la instructora, no com la professora, allunyada i distant, sinó com una persona propera que m’ajudava, que m’ensenyava i orientava en pro d’un benefici. Estàvem en el bon camí. Havia perdut jo eixa sensació de cansament. Em trobava lleuger, àgil. Bé, bé… Clar!, pensava tothora en el moment del gimnàs. Resulta que un dia, rentant-me les dents després de dinar, note que m’incline de cintura per tirar-me aigua a la boca, no m’incline o acatxe de cames, tal com solia fer d’habitud. No em dolia la cintura, no se m’encenia l’esquena. Vaja!, l’avanç era notable. Tot, suposava jo, degut al gimnàs…, a la instructora. En avant, l’hora del gimnàs era llargament esperada per mi. I la figura de la instructora creixia dins de mi: com actuava?, com posava en pràctica tant de coneixement?… Jo la veia propera, llesta, i ja un dia em mostra unes fotos seues fent exercicis de màquines, i tenia cos d’atleta, musculada, cosa que no m’haguera imaginat mai, tan estilitzada com la veia davant de mi tots els dies. Atleta. I jo estava en eixe camí. En el gimnàs. Amb màquines. Amb suor, amb esforç. L’hora del gimnàs.
“Una obligació més”, em mormolaven. Havia adquirit un hàbit que em dominava, que em subjectava a pràctiques quotidianes? No, no… Jo els deia que, l’altra nit, vaig vore el Barça; sempre que juga el Barça, estic assegut davant del televisor, i no és una obligació, és una inclinació, una devoció. Delitosa afició. Com el gimnàs.
Tot alentat i assistit per la instructora, que sap guiar i orientar. Una imatge que creixia dintre de mi, igual com el moviment i l’exercici. Coses i persones grans. Orientadora, que sabia com manejar-se, què fer. O així m’ho creia jo… Però era una imatge interior, que jo havia creat. No en coneixia jo res més. Només l’hora del gimnàs. Què fa ella?, com actua?, on viu?, què pensa?… Coses estes que no poden ser esbrinades amb preguntes. Podrien ser tractades espontàniament, xarrant amb temps, si es té o se’n disposa… No sé, alguna eixida apareixerà… És que açò del gimnàs, com tota devoció, genera els seus sants i santes, inconeguts però miraculosos, i genera autoimposició o seguiment, que, potser, es torna talment com una “obligació més”…
