Imagineu que l’Ajuntament de València prohibira l’ús d’una plaça de la ciutat per a acollir una fira del llibre en castellà? És el que ha fet l’alcaldessa actual amb la Plaça del Llibre, la fira del llibre en valencià. L’equip de María José Catalá ha comunicat als organitzadors, amb només dues setmanes d’antelació, que no podran fer servir la plaça del Patriarca. València no és seua. És de tothom! Què s’ha cregut? És un insult a la cultura i a la tolerància. Un altre.
La Fundació Full defineix la Plaça del Llibre com «la celebració de les lletres valencianes al carrer, un espai de reconeixement al treball dels autors i autores i punt de trobada amb els seus lectors». I això, precisament això, és el que Catalá i els seus socis de govern, els ultradretans de Vox, intenten impedir.
Com que no poden prohibir la Plaça del Llibre (ja els agradaria!, de fet, la veta autoritària els ix en un tres i no res), s’han d’acontentar a foragitar-la dels carrers. L’edició d’enguany, doncs, ha hagut d’ajornar-se i es tornarà a fer dins del Jardí Botànic, un espai bell, però més amagat per a la ciutadania. Cal agrair la cessió del jardí per part de la Universitat de València, però no és el mateix que establir-la a la plaça de l’Ajuntament, com es feia durant l’alcaldia de Joan Ribó (no, no tots els polítics són iguals). O, si més no, a la plaça del Patriarca. Ho saben bé els editors.
El valencià és una llengua minoritzada que fretura visibilitat. Malgrat que l’Estatut d’autonomia afirma que «s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià», els del PP, que s’omplin la boca amb allò de l’estat de dret, es passen la legislació que no els interessa per l’entrecuix. Catalá, tot i ser doctora en dret i professora precisament en una universitat virtual privada que vengué la Generalitat quan ella era consellera d’educació, es burla d’aquesta llei orgànica de l’estat.
Diuen que Catalá procedeix d’una família de la democràcia cristiana valencianista de Torrent, que l’home fou militant nacionalista valencià i que els fills tenen el nom en, ai las!, català. No ho sé ni m’importa. La seua vida estrictament privada m’és igual. M’interessa la pública. I des que és alcaldessa del Cap i casal no ha fet cap altra cosa que atacar el valencià. El vol, com en el franquisme, relegat a les catacumbes, a l’esfera estrictament familiar. Per les seues obres els coneixereu, escriví Mateu al seu evangeli.
Ella, hipòcrita, més falsa que Judes, es presenta com una valenciana normal, que fins i tot tenia el «defecte», pobra, de parlar en valencià. Però la realitat és una altra, de molt diferent. Ha anat més enllà contra el català que Rita Barberá. La del caloret, malgrat ser filla d’un entusiasta del franquisme i d’haver de lidiar les primeres dues legislatures amb els anticatalanistes d’Unió Valenciana, no qüestionà la denominació oficial en la llengua històrica de la ciutat.
Contràriament, Catalá ha ensabonat un acadèmic narcisista per a justificar l’embull, i així fer conflictiu un nom, València, que ja no ho era. I ha iniciat un expedient per al canvi de la toponímia oficial amb l’argument que la pronunciem amb e tancada. Els xativins, sense anar més lluny, pronuncien, o pronunciaven, Aixàtiva (o Eixàtiva) la ciutat, i a ningú, de moment, se li ha acudit qüestionar la normativa oficial ni una institució estatutària com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A la batlessa de València, sí. Ha esdevingut la més contrària al valencià, i la més mediocre, des de la transició democràtica. Enhorabona!
Al capdavall, en les xarxes públiques es considera alcaldessa només de «Valencia», sense accent greu, agut ni circumflex. I escriu en castellà, sobretot, les comunicacions. Sap quina és la llengua de les classes alta i mitjana alta de la ciutat i és a aquestes a qui, fonamentalment, s’adreça. Si ha d’amagar l’idioma matern, l’amaga, igualment que si cal contribuir a l’enderrocament de Mestalla i a posar-li-ho fàcil al sàtrapa de Peter Lim, ho fa sense dubtar-ho.
No passa d’una política al servei de la família de l’empresari més ric del país i d’un sector, el més tronat i ultramuntà, de les festes. No és una dirigent per a la majoria dels valentins. Quin és el seu model de ciutat, a més d’incrementar el trànsit de vehicles privats? Algú ho sap? Quin és el seu llegat més enllà de la seua perpetuació? Què ha fet durant la legislatura pel benestar de la majoria?
Catalá, tot i la imatge de persona normal, discreta i bona xica, és una paia sense escrúpols. De fet, a pesar de ser el tercer municipi amb més morts per la dana d’octubre de 2024, no ha permés (silenci administratiu durant mesos) una simple placa com a homenatge de la Plataforma per Russafa a les víctimes. Posar-se la camiseta de Ceuta, sí. Honorar la memòria de ciutadans ofegats per la negligència de companys del seu partit i d’ella mateixa a la ciutat de la qual era la màxima autoritat, no.
No pot estranyar que actue, a més, com una sectària. Expulsà dos funcionaris de l’ajuntament, com si fora el seu cortijo. Fins i tot una justícia sovint alineada generalment amb la dreta conservadora hagué d’esmenar-li la plana i restituir-los. Ara, pretén excloure l’Associació d’Estudis Fallers de la Comissió de seguiment de les falles com a patrimoni de la humanitat, a despit de ser l’única entitat valenciana acreditada oficialment per la UNESCO com a ONG per a prestar serveis d’assessorament al comité intergovernamental per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial.
La ciutadania organitzada, de tant en tant, fa front als poderosos. Recordem «el Saler per al poble», «El Túria és nostre i el volem verd», o més recentment, «Per l’Horta» i «Salvem el Botànic». També el valencià és nostre i el volem viu. En conseqüència, del 21 al 25 d’octubre de 2026, cal que visitem la Plaça del Llibre, que comprem llibres i que assistim a les presentacions, els debats i les signatures amb els autors. Pel plaer de llegir i de sentir els escriptors i, també, per plantar cara. Perquè, malgrat el seu odi i intolerància, la cultura en la nostra llengua té futur.
