Hi ha moments en què una societat necessita aturar-se, mirar al seu voltant i fer-se una pregunta elemental: volem continuar sent objecte de decisions preses per altres o volem convertir-nos en subjecte polític del nostre propi futur?
Crec que aquesta és una de les qüestions que hauríem de posar damunt la taula davant la nostra realitat política i social, les plataformes de lluita populars i les pròximes conteses electorals al País Valencià.
No perquè ens falten reivindicacions. En tenim moltes, massa vegades disperses i separades les unes de les altres. Parlem de finançament, d’infraestructures, de reconstrucció, d’habitatge, de territori, de llengua, de serveis públics, d’indústria, d’agricultura, de turisme, d’ocupació, de drets individuals… I, tanmateix, darrere de totes aquestes qüestions hi ha una pregunta comuna que poques vegades situem al centre: qui decideix?
Perquè si no tenim capacitat per decidir sobre allò que afecta les nostres vides, acabem limitant-nos a reclamar a altres que decidisquen millor per nosaltres. I aquest és, al meu entendre, el principal problema polític del País Valencià.
Aprendre a concentrar
Algunes campanyes electorals i processos polítics recents, molt diferents entre elles i també molt allunyades ideològicament, poden servir-nos per a obrir una reflexió sobre les formes de fer política.
La campanya de Zohran Mamdani a Nova York, per exemple, ha mostrat la força de concentrar l’acció política i al voltant d’un nombre reduït d’objectius fàcilment identificables i, al mateix temps, convertir els militants i simpatitzants en protagonistes actius de la campanya. La política no quedava reduïda a les xarxes socials ni als actes dels dirigents: baixava als barris, al carrer, al porta a porta i connectava amb les lluites populars.
També l’experiència de Die Linke a Berlín ens mostra la importància de combinar claredat dels objectius, treball territorial i participació. Euskal Herria Bildu combina la qüestió nacional amb una proposta de país concreta, articulant grans àmbits (sobirania, benestar, transició ecosocial, etc.) amb polítiques específiques (habitatge, energia, fiscalitat…). La lliçó: la reivindicació nacional guanya força quan es tradueix en una proposta que respon als problemes materials de la majoria social.
Altres campanyes electorals, amb continguts polítics molt diferents, ens han ensenyat una altra cosa: la capacitat de simplificar i focalitzar el missatge. La campanya de José Antonio Monago del PP a Extremadura en 2011, la primera victòria del xenòfob Xavier García Albiol a Badalona o la campanya del socioliberal Pedro Sánchez en les primàries del PSOE van demostrar, cadascuna a la seua manera i en la societat realment existent, que un missatge polític pot adquirir molta més força quan és comprensible, recognoscible i repetit de manera coherent.
No es tracta d’imitar aquestes experiències. Seria un error. Les societats són diferents, les conjuntures també i els objectius polítics poden ser fins i tot antagònics. Però sí que podem extraure’n una lliçó: quan una proposta política vol arribar a una majoria, necessita saber què vol explicar, a qui vol arribar i quina participació vol generar.
No podem voler explicar-ho tot al mateix temps. No podem convertir cada campanya en un inventari de problemes. I tampoc podem considerar la ciutadania com una suma de votants que només recuperem cada quatre anys, ni als militants i activistes com a persones totalment alienes a les dinàmiques polítiques generals.
Un objectiu: decidir
Al País Valencià necessitem probablement fer l’operació contrària a la que sovint fem. En lloc d’afegir permanentment noves reivindicacions, hauríem de buscar allò que les uneix. I aquest punt de trobada pot ser el Dret a Decidir-ho tot del poble valencià.
Decidir sobre els nostres recursos, sobre el model econòmic, sobre les nostres institucions i la nostra llengua. Decidir sobre el territori. En definitiva, sobre el nostre futur. Això no és una reivindicació més. És la possibilitat de poder decidir totes les altres. I aquest objectiu global es pot concretar en quatre grans drets.
Primer: el dret a decidir el nostre model econòmic.
No podem continuar assumint com una fatalitat l’espoliació sistemàtica que limita la nostra capacitat de desenvolupament. Però tampoc ens hauríem de limitar a reclamar més recursos. Necessitem poder decidir quin model econòmic volem, quina indústria, quina agricultura, quina investigació, quines infraestructures i quin model d’ocupació.
Parlar de sobirania econòmica valenciana és parlar, en definitiva, de capacitat de decidir sobre la nostra economia.
Segon: el dret a decidir el nostre model polític i social.
Les institucions valencianes han de poder gestionar i dirigir les polítiques que afecten la nostra societat sense tutoritzacions externes. La qüestió no és simplement disposar de més o menys competències. La qüestió és determinar qui té la capacitat efectiva de prendre les decisions.
Un poble que no pot decidir sobre els assumptes fonamentals que afecten la seua vida col·lectiva no és plenament sobirà.
Tercer: el dret de totes les valencianes i tots els valencians a viure plenament en valencià.
No com una concessió, ni com una peça del patrimoni cultural, sinó com un dret real. Poder estudiar, treballar, relacionar-nos amb les administracions, rebre serveis públics, consumir cultura i desenvolupar la nostra vida quotidiana en la nostra llengua.
El valencià necessita protecció, però sobretot necessita poder ser viscut amb normalitat.
I això implica també entendre que el futur del valencià serà el futur d’una societat diversa. El poble valencià del futur no estarà format només pels qui hi han nascut, sinó també per les persones que hi han arribat i hi construiran la seua vida. La incorporació d’aquestes persones al nostre projecte col·lectiu és, per tant, una qüestió central.
Quart: el dret de les generacions actuals i futures a conservar i gaudir del nostre territori.
Un territori estructurat al servei de la vida i no de l’especulació. Un territori on l’habitatge no siga simplement un actiu financer, on la turistificació no expulse la població, on el litoral, l’horta, les muntanyes i els espais naturals no siguen considerats sòl disponible per al negoci.
També ací necessitem poder decidir quin país volem deixar a les generacions que vindran.
1+4 Un objectiu global i quatre grans drets
1+4. A partir d’ací poden desenvolupar-se moltes polítiques concretes. Però precisament una de les nostres debilitats ha estat confondre massa sovint el que és fonamental amb les seues derivades.
Si intentem convertir-ho tot en una prioritat, acabem sense prioritats. Si tot és urgent, res no és central. Necessitem, per tant, concentrar per poder sumar. I sumar no significa renunciar a les idees. Significa trobar aquells objectius que poden ser compartits per sectors socials diferents.
La defensa dels recursos valencians no és patrimoni d’una ideologia. La defensa del territori tampoc. El dret a viure en valencià tampoc.
I recuperar la capacitat de les institucions valencianes per decidir sobre allò que afecta la nostra societat hauria de poder interpel·lar persones amb trajectòries i sensibilitats diferents. Això és la transversalitat: no diluir el projecte, sinó ampliar el subjecte capaç de fer-lo possible.
Una altra manera de fer política
Però aquest plantejament exigeix alguna cosa més que un canvi de discurs. Necessitem una altra manera de fer política. Una política basada en la participació, la transversalitat, l’honestedat, la transparència i la rendició de comptes. Ni la ciutadania no pot ser convocada només per escoltar discursos o dipositar una papereta, ni la militància i l’activisme pot romandre eternament només en la reivindicació permanent sense objectius identificables i assolibles.
La ciutadania ha de poder participar en la construcció de les propostes, en el debat, en l’organització i en el seguiment de les decisions. La militància tampoc pot ser simplement una estructura auxiliar dels partits i dels seus dirigents. Ha de ser part activa del projecte. I la participació no pot acabar el dia de les eleccions.
Qui assumeix responsabilitats ha d’explicar periòdicament què ha fet, què no ha pogut fer i per què. La confiança política no es proclama: es construeix amb fets i es renova amb rendició de comptes. Això també implica recuperar una certa cultura de l’honestedat política.
No prometre allò que sabem que no podem complir, ni fer volar coloms que ocultem la realitat del dia a dia. No podem convertir cada problema en una oportunitat de propaganda, ni confondre comunicació amb política.
Podem tenir el millor lema i la millor campanya del món, però si no hi ha organització, participació i treball i mobilització social darrere, tot s’acaba quan es tanquen les urnes.
Fer visible el país que ja existeix
El País Valencià no és una invenció que hàgem de crear des de zero. Hi ha un poble valencià realment existent. Persones que viuen ací, que treballen ací, que estudien ací, que creen, que cuiden, que investiguen, que lluiten, que emprenen, que han nascut ací i persones que hi han arribat des d’altres llocs i han decidit construir-hi la seua vida. Aquesta societat existeix.
El que sovint falta és convertir aquesta realitat social en força política nacionalment i culturalment centrada i conscient de la seua capacitat de decidir. Això és construir subjecte polític.
No significa mirar permanentment cap al passat ni refugiar-nos en una identitat immòbil que no ha existit mai. Significa construir, des de la realitat d’avui, un projecte de futur compartit. Per això crec que el debat que hauríem d’obrir no és només quin programa electoral presentarem.
És molt més profund: quin tipus de pràctica política necessitem per fer que el poble valencià deixe de ser objecte de decisions alienes i es convertisca definitivament en subjecte del seu propi futur? La resposta no pot ser una altra llista de reivindicacions.
Necessitem concentració d’objectius, transversalitat dels instruments, participació popular, organització territorial, honestedat, transparència i rendició de comptes. I necessitem, sobretot, atrevir-nos a dir amb claredat quin és el punt de partida i quin és l’horitzó: el poble valencià té dret a decidir-ho tot sobre el seu present i el seu futur.
Aquest és el debat que hauríem d’obrir. Aquesta és la prioritat!
