La meua àvia vivia en 1957 al barri del Carme, al carrer Mare Vella (calle Maravillas en l’adreça d’alguns sobres que hi havia dins d’un calaix, coses de la castellanització), i per això tenia històries molt impressionants de com van viure la riuada. Tan impressionants eren que l’adolescent que jo vaig ser les escoltava amb més interés de l’habitual. Quantes vegades després he lamentat no haver escoltat amb més atenció les històries de l’àvia o dels veïns ancians d’aquell edifici de pisos de lloguer de renda antiga.
Parlava de com va pujar l’aigua pel carrer, de com els veïns dels pisos inferiors pujaven al seu i després fins i tot al terrat. Com va anar de poc que no entrara l’aigua al segon pis on ella vivia. I, tanmateix, eren històries de l’àvia, d’eixe país llunyà que era el passat que ella havia habitat. Hui pense que passaren menys de trenta anys des de la riuada al moment al qual ella ens contava aquelles històries. I pense també que fa trenta anys des de hui era 1996 i em sorprén la perspectiva històrica que tenen les vides, com aquests trenta anys semblen un sospir, no res, que diria el tango, i aquells semblaven una eternitat.
El que vinc a dir és que aquelles històries eren testimonis d’altre món per als adolescents, d’un lloc remot en el temps en el qual passaven coses molt grosses, però que, evidentment no podien tornar a passar. I això que recorde fins i tot abans un viatge de tornada en cotxe per la V-30 (llig que aleshores es deia N-335) conduint ma mare i sent jo xiquet sota una pluja torrencial, i que l’endemà no va arrancar el cotxe i que vaig tindre una difusa sensació retrospectiva de perill. Però la pluja densa i furiosa era més aviat ocasió d’exclamacions admiratives (quina aigua cau!) que un record d’allò que contava l’àvia, de les seues velles històries.
Per això jo mateix recorde vesprades de pluja abandonat a la sensació de placidesa, assegut llegint al pis de Paterna (o estudiant) o a la casa aquella que vam tindre a Almudaina mentre la pluja queia fora, obstinada i constant. “J’écoute la pluie, douce pluie de septembre”, que cantaria Charles Trenet. I és que el ritme de la seua caiguda (“la pluie fredonne sur un rythme joyeux: tip et tap et tip top et tip, et tip tip et tip, et tip top et tap”, Trenet dixit) resultava relaxant, una treva del món. O una treva que li permetia al món ser ell mateix: “Aquesta pluja que ho banya tot treu de ses coses s’olor del món”, cantaven aleshores Antònia Font. O el decorat perfectament complementari per a la càlida comoditat de l’interior: “Dentro, el amor que abrasa; fuera, la noche fría; el golpe de la lluvia en los cristales”, en paraules de Rubén Darío. És cert que també podia ser la banda sonora de la melancolia. “Il pleure dans mon coeur comme il pleut sur la ville”, Paul Verlaine aleshores, paraules majors, però hem de convindre que també la melancolia tenia un rerefons suaument plaent mentre la pluja rítmicament la pautava. “Puñados de perlas que llueven a chorros sobre un techo de plata”, diria gràficament María Luisa Bombal.
El que vinc a dir és que durant un temps la gent de la meua edat i els que arribaren després ens vam poder oblidar a estones que al nostre país la pluja no sap ploure i dir eixes coses que deia la gent desvetllada i feliç de països on, almenys sobre el paper, la pluja sabia ploure. Després, és clar, vingueren -en realitat tornaren- el fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, i descobrírem que entre els relats de l’àvia, entre els temps de l’àvia i el present no hi ha trencament sinó una ampla planura contínua. No és estrany, a la història diuen que entre aquells anys i aquestos hi ha una transició, ves per on. I aleshores vam actualitzar les sensacions de les generacions que ens precediren, i els relats de l’àvia es van animar, van prendre cos, van ser absolutament vertaders, i presents, van ressonar en sensacions presents.
En això pensava l’altra nit mentre tornava a tronar a la Ribera del Xúquer, mentre l’aigua tornava a caure a bots i barrals, i tornàvem a témer que a hard rain’s gonna fall, però no com a metàfora, no per a dur un món nou, sinó destrucció i fang. “Moriré en París con aguacero un día del que tengo ya el recuerdo”, escrivia César Vallejo. Nosaltres vivim amb l’angoixa de potser morir a la Ribera, a l’Horta Sud, amb un aiguat un dia del qual tenim ja el record, perquè tenim els seus trets -i molts de nosaltres també el seu so- a la memòria. Pensava en això mentre sentia la profunda ansietat que no em deixava concentrar-me en res, en cap sèrie de televisió, en cap llibre. Eixa sensació de seure a llegir o a pensar amb tristor suau en les nostres coses al costat d’una finestra mentre la pluja cau a l’exterior l’hem perduda per a sempre. Ho contarem als nets, potser, i ells -si és que el canvi climàtic no ho ha accelerat tot- ho rebran com històries d’altre temps, fins que els arribe el moment també a ells i a elles de posar-li cos i vibració i angoixa a les paraules del relat heretat.
