Llig les línies biogràfiques sobre Joan Andrés i Córdoba que m’ha passat Llorenç Benaches: nascut a Sollana i mort –qui ho anava a dir aquell dia de juny de 1914 quan va veure la primera llum- quasi exactament 27 anys després a Mauthausen. Abans havia lluitat en la Batalla de l’Ebre en defensa de la legalitat republicana, per la llibertat i la justícia social, en les 94 i 95 Brigades Mixtes. Va perdre la guerra aleshores i va ser per això un dels soldats que participaren en la retirada, i que acabaren travessant la frontera francesa i confinats al camp de concentració d’Argelès-Sur-Mer, la plaja d’Argelers.
Mire la seua foto que acompanya aquestes informacions i el veig mudat, amb tratge, vestit sense dubte per a alguna ocasió especial. Té el mig somriure de qui sap que li estan fent una fotografia i això mateix és també una ocasió especial. El seu rostre i el seu posat em recorden les fotos del meu avi de Paterna, l’expressió greu davant la mirada del fotògraf. El seu somriure obert i la rialla franca amb els amics no han arribat fins a nosaltres, s’han perdut per a sempre. Els llauradors del meu país –potser de tots els països– sempre eixien seriosos als retrats, però cal no oblidar que eixa serietat era una marca de la mirada que els veu des de fora o que els veurà, la seua inscripció en la fotografia.
Com que va estar en la batalla de l’Ebre pense que potser va conéixer mon tio, germà major de mon pare, Germà Peris Cardo. Com que va estar en Argelers pense que molt possiblement va coincidir amb Josep Renau i amb Josep Bolea. Creue mentalment les seues dades amb altres relats de l’exili, i em pregunte què pensaria, llaurador de marjal, mentre creuava derrotat els Pirineus, què pensaria en aquella platja inhòspita, en aquell temps igual a ell mateix, detingut en aquella espera demorada al marge de la història, entre una guerra perduda i la indiferència francesa a punt de perdre una altra, enmig de la marea de la història que l’havia arrossegat, quina esperança de tornar a Sollana covaria encara.
Després la drôle de guerre francesa el trobaria encara reclòs i per això va formar part de les companyies de treball militaritzades que van tractar de reforçar la Línia Maginot. Però aquella era una guerra de broma, com l’anomena la història de França, i per segona vegada van ser derrotats pel feixisme. Després hi ha un buit a la seua biografia. Què faria exactament en produir-se l’ocupació? No crec que com altres treballadors forçats s’integrara en els nous grups de treballadors estrangers. Tractaria d’incorporar-se a la Resistència, com aconseguiren altres companys? Ves a saber, perquè el que és ben segur és que el mateix any 1940 és fet presoner pels alemanys i en febrer del 1941 arriba a Mauthausen, al camp de treball i de mort de la pedrera de Mauthausen. Rebria aleshores com a distintiu el triangle blau dels apàtrides, que és el que rebien els presos republicans espanyols, com recorda Laila Ripoll a la seua obra de teatre del mateix títol. En efecte, els republicans espanyols no tenien pàtria perquè la seua, per la qual havien lluitat, no existia ja. I no ha tornat a existir. “Com hem acabat dins de l’infern de Mauthausen, / nosaltres que empunyàrem el fusell / per dignitat antifeixista / contra els llepons del senyoret”, potser es preguntaria en algun moment ell també, com els tres de Pego que recorda la cançó de La Gossa Sorda.
Laila Ripoll, els seus personatges, en una de les escenes de l’obra, amb el to grotesc i terrible que tant l’ajuda a acostar-se a representar l’horror irrepresentable, parlen de les trenta-cinc maneres que hi havia de morir a Mauthausen: està la mort de fred –traduïsc–, la mort de gana, la mort de por, la mort de set, la del pal, la de l’ofegat, la del penjat, la de l’electrocutat, degollat, dessagnat, esclafat, gasejat, desmembrat, afusellat, despenyat, asfixiat en el camió, cremat viu, trossejat a colps de destral, esbocinat pels gossos, víctima d’experiments mèdics, per injecció letal en el cor, per malaltia, a fuetades, per suïcidi real o induït, tret en el clatell, enverinat, decapitat, esgotat, acoltellat, apedregat i estrangulat. Ens donà Déu una vida sola i tantes morts, exclama un dels presos. No sé quina de les trenta-cinc seria la de Joan Andrés i Córdoba, però sí que sé que va morir d’una sola d’elles el 15 d’agost del 1941. Com diria Carmela, el personatge de José Sanchis Sinisterra parlant dels brigadistes internacionals, però en sentit invers, va anar a morir a un lloc el nom del qual difícilment podria pronunciar bé. En les fosses de Mauthausen un de Sollana ha fet la pell. En sis mesos, un home jove i fort, un llaurador del meu país veterà de dues guerres perdudes, va fer, com diria Primo Levi, l’experiència completa del camp.
Molts anys després, quan feia molt que els qui el van assassinar havien perdut la guerra mundial i molt menys que qui els havia guanyat la guerra civil havia deixat pas a la segona restauració borbònica, l’any 2005, li van alçar un monument al seu poble, que recordava el seu nom i el seu patiment. I pocs anys després començaren les seues vandalitzacions successives. Ja fa algun temps retiraren la figura que el representava greument malmesa. M’assabente que l’Ajuntament de Sollana va demanar en 2025 una subvenció a la Diputació de València, una ajuda per a projectes de recuperació de la memòria democràtica. No sé per què ho van fer, perquè després de tres pròrrogues del termini d’execució, la van deixar perdre. El 7 d’octubre del 2026 es va signar el decret que declarava la pèrdua del dret al cobrament “per falta de justificació”. Clar que faltava la justificació, perquè no hi havia res a justificar, perquè no havien fet res.
Llig també que la resposta en el ple de l’Ajuntament per part de l’equip de govern va ser una evident incomoditat, amb certa agressivitat verbal, i excuses inconcretes. Que la tornaran a demanar, que l’escultura estava tan malament que havia de fer-se nova, que ja ho faran i tornaran a demanar la subvenció. Al remat, llegint la transcripció de les intervencions la sensació que queda sobretot és la incomoditat davant de la pregunta. Supose que voldrien que el monument quedara sempre així, incomplet, sense figura, encara que les petjades de la destrucció el convertisquen en un monument invertit, un monument ara als vàndals que el van destruir, que continuen considerant Joan el seu enemic, perquè en efecte ho és, perquè les persones que una vegada i una altra l’han vandalitzat estan evidentment situats, ells s’han situat de manera inequívoca, al costat dels nazis que el van assassinar.
Jo ara imagine Joan Andrés i Córdoba travessant la frontera francesa un dia de començaments del 1939, amb el fusell que va empunyar per dignitat antifeixista a l’esquena, brut i cansat, amb tot el pes de la derrota a sobre, i pense que la pàtria per la qual va lluitar, que va defendre amb la seua força de jove llaurador del meu país, d’home fort, i dur, i valent, tan diferent dels feixistes ignorants que presenta La bola negra i que sembla que és com es vol que es pense que eren els llauradors del meu país i de la vella Espanya; pense mentre imagine Joan travessant la frontera, en el llindar mateix de l’exili i de la mort, que aquella pàtria també era la nostra, i que van lluitar també per a deixar-nos-la a nosaltres, més justa, lliure, desvetllada i feliç, però que van perdre, que la van perdre, i per això el seu era el triangle blau dels apàtrides, i nosaltres que no havíem nascut encara la vam perdre també i per això de vegades sentim que no tenim pàtria.
Ara imagine Joan Andrés i Córdoba enfrontant-se l’agost del 1941 a la mort que li ha estat designada entre les trenta-cinc morts possibles a Mauthausen, eixe lloc tan difícil de pronunciar i a dos mil quilòmetres de casa, i pense que la seua memòria encara resulta incòmoda per als hereus dels llepons del senyoret de què parla la cançó. I això és trist, i terrible, perquè pense que les seues derrotes no han deixat d’esdevindre des d’aquell dia una vegada i una altra, en cada vandalització, en cada pròrroga administrativa desatesa.
Però aleshores me l’imagine abans, Joan Andrés i Córdoba creuant l’Ebre, jove, magnífic, amb el somriure obert que no posava a les fotografies, quan encara tot era possible. Aunque me tiren el puente y también la pasarela, me verás pasar el Ebro en un barquito de vela. Quan encara hi havia pàtria per la qual lluitar. I em pega per pensar que potser no és tan terrible que els hereus dels seus enemics continuen considerant-lo enemic. La seua memòria no ha estat neutralitzada per la maquinària centrifugadora de la monarquia del 78 ni per la dreta de les seues corporacions municipals, i aleshores la seua és –pot ser, pot esdevindre– memòria viva, memòria nostra, la d’un lluitador que ens va precedir i és exemple, i llegat, i genealogia, per molt que vandalitzen el seu monument, per molt que procrastinen fins a l’infinit la seua restauració. Perquè la seua memòria així, derrotada però amb capacitat d’incomodar-los, roman en peu. I perquè la seua memòria és pàtria. I perquè la lluita és dura però sura sobre el temps.
