En el meu temps lliure no solc eixir de casa. Cada vegada, menys. He aconseguit entre les quatre parets de l’apartament on visc de lloguer crear una atmosfera un punt monàstica que en certa manera m’aïlla de les convulsions que ens ha tocat de viure. Ara, i per si no estàvem encara prou fotuts, ens faltava la guerra a Orient Pròxim. A causa d’aquest nou, vell conflicte, unes joveníssimes estudiants llatinoamericanes fa poc em van preguntar si la ciutat era segura, si no havien de témer pel terrorisme gihadista. I, encara, que què passaria amb l’economia, com tot això -i tot allò- afectaria la nostra vida quotidiana. Vaig arrunsar els muscles sense poder deixar de pensar, però, en els atemptats del Bataclan i de La Rambla; en les víctimes civils de Palestina causades per un Estat israelià assedegat de sang; en el boig de Milei; en el triomf de Kast a Chile; en la catàstrofe d’Ucraïna; en el malparit de Putin; en les dones d’Iran; en el canvi climàtic; en la puta COVID i els seus estralls… en la corrosió cerebral provocada pels fluids invisibles de les maleïdes pantalles que han fet malbé els cervells de tanta gent jove.
Casa, doncs, s’ha convertit com un mena d’àrea protegida. M’ho he cregut. M’he convençut a mi mateix que ací res no em pot passar llevat, és clar, que el veí de baix faça explotar una bombona de gas o que un avió carregat de turistes s’estavelle accidentalment contra l’edifici o, pitjor, que el gos de veí siga l’hoste d’un virus més letal que el d’Ebola.
Abans, però, ocupava moltes hores del dia a passejar per la ciutat, per les meues ciutats: València o Barcelona. En cadascuna d’elles trobava elements del paisatge urbà capaços de commoure’m. Perdia el temps moltes vesprades al cafè Lisboa o al de L’Abadia, a la Plaça de la Reina de València. Explorava Barcelona sense definir cap ruta pel pur plaer de descobrir comerços, racons en barris tant diferents com la Baixa de Sant Pere i l’Eixample. Eren vesprades de conversa amb amics o de lectura solitària en escenaris sovint un punt tristos i, alhora, plàcids i reparadors.
Potser va ser el confinament pandèmic que em va tenir un bon grapat de mesos tancat en un àtic interior al barri del Carmel el que va modificar sensiblement els meus hàbits com el d’eixir, relacionar-me. No dec ser l’únic, però. En certa manera, tots estem ens hem fet al costum d’un autocaptiveri conscient que, d’altra banda, a penes recordem d’on ens ve.
Fa un parell de divendres, a boqueta nit, vaig trencar la norma i vaig eixir al centre: carrer Ferran, Plaça Reial, Passeig del Born, Plaça del Pi, Plaça de Sant Miquel, Plaça de Sant Just, carrer Dagueria, Escudellers, Plaça Gorge Orwell… Mai no havia vist tanta gent junta en molt de temps. La immensa majoria estrangers. Cues immenses a la porta dels restaurants -molts d’ells abastits per càterings-, franquícies de tota mena substituint els vells comerços tradicionals, places atibacades de taules… Res ja no és el que era. El vell Glaciar de la Plaça Reial obert des del 1922 l’han disfressat de restaurant on serveixen fins i tot una espècie de paella amb ‘coses’ vagament marines molt al gust dels inadvertits turistes.
Gairebé tots els restaurants serveixen les mateixes tapes a preus del tot prohibitius: calamars a l’andalusa, pebrots de Padró, assortiment d’ibèrics o de formatges de dubtosa qualitat, truita de creïlles, gambes a l’all o irreconeixibles amanides russes… Seure en una qualsevol taula a partir de les sis i mitja de la vesprada per a prendre un vi és gairebé una missió impossible. Els cambrers et fan carasses si els parles en català.
Darrere de tot aquest circ entenc que hi deuen campar els grups inversors estrangers, els grans propietaris locals, els magnats de l’oci, els propietaris dels hotels sempre plens a pesar dels preus.
Darrere d’aquest decorat odiós on els d’ací fem de figurants muts per a distracció dels forasters, s’oculta el problema de l’accés a l’habitatge en unes condicions raonables. Els governs d’esquerra malden per a assuavir el drama amb lleis que no acaben mai de concretar-se mentre la dreta avariciosa i caníbal fa l’impossible per mantenir la barra lliure. Les expectatives no són que els preus del lloguer baixen sinó més aviat tot el contrari.
Tot plegat, els pisos ja no són per als ciutadans. Són per als transeünts al·lucinats de les companyies de viatges. Aquest és un problema global. El turisme ha estrangulat Venècia, ha posat contra la paret Nova York, ha asfixiat Roma, Praga, Budapest, París… Barcelona ja és també una ciutat impossible com ho comença a ser també Palma o València on el nou govern ultra vol xuclar-li la sang.
Els especialistes asseguren que una vegada les ciutats cauen sota la dictadura econòmica de la massificació els seus efectes negatius són molt difícils de revertir. Segur que tenen raó.
El 2017, alguns col·lectius veïnals i polítics es van revoltar contra el fenomen al crit de Tourists go home. El col·lectiu jove independentista Arran va encapçalar bona part de les accions qualificades de feixistes pel dirigent del PP, Xavier Albiol.
Tant se val. A penes uns anys després la situació ha empitjorat notablement i encara pot arribar a ser pitjor. El drama és que els que ho patim no tenim on anar o no volem anar-nos-en. I això no obstant, ja hi som fora.
