Ha arribat l’hora de desbordar els carrers del País Valencià. No com un gest puntual ni com una resposta improvisada davant una nova agressió, sinó com l’expressió d’una majoria social que diu prou. Prou de precarietat, de retallades, de desigualtats, de privatitzacions i de polítiques que governen per a una minoria mentre condemnen la majoria de la població a viure amb menys drets i menys benestar.
Vivim un moment decisiu. Mentre una minoria acumula cada vegada més riquesa i poder, la classe treballadora i la majoria social veuen deteriorar-se les seues condicions de vida. Treballar ja no garanteix una existència digna. Les persones joves no poden emancipar-se, l’habitatge s’ha convertit en un luxe, els serveis públics pateixen una ofensiva constant, les pensions són qüestionades reiteradament, les desigualtats augmenten i les emergències social i climàtica formen part de la nostra realitat quotidiana.
Al País Valencià, aquesta situació és encara més greu. Patim un model econòmic basat en l’ocupació precària i els salaris baixos; un infrafinançament estructural que limita el nostre autogovern i la capacitat de desenvolupar polítiques públiques; una emergència habitacional que expulsa la població dels barris i dels pobles, i unes polítiques que afavoreixen la privatització dels serveis públics, l’especulació urbanística, els privilegis fiscals dels qui més tenen i els interessos dels grans poders econòmics per damunt de les necessitats de la ciutadania.
Res d’això és fruit de la casualitat. És la conseqüència d’un model que converteix els drets en mercaderia i la precarietat en una forma de govern. Per això ja no n’hi ha prou amb resistir cada atac per separat. Cal construir una resposta col·lectiva capaç de disputar aquest model i d’obrir el camí cap a un altre País Valencià.
La necessitat de mobilitzar-nos és encara més evident després dels efectes devastadors de la DANA. La reconstrucció no pot limitar-se a reparar infraestructures o compensar les pèrdues materials; ha de ser, sobretot, una reconstrucció social que recupere els serveis públics, els drets, el teixit comunitari i l’activitat econòmica dels pobles afectats. Però aquesta reconstrucció només serà possible si va acompanyada de la depuració de totes les responsabilitats polítiques i penals derivades d’una gestió negligent abans, durant i després de l’emergència. Sense veritat, justícia i reparació no hi haurà una recuperació digna ni una reconstrucció al servei de la ciutadania.
Les lluites existeixen, i són moltes. El professorat defensa l’educació pública; el personal sanitari reclama una sanitat universal i de qualitat; les treballadores del Servei d’Ajuda a Domicili exigeixen unes condicions laborals dignes; les treballadores de la llar continuen reivindicant la plena equiparació de drets; les Kellys denuncien un model turístic sostingut sobre l’explotació; les persones pensionistes defensen el sistema públic de pensions; el moviment feminista combat les desigualtats estructurals i les violències masclistes; els col·lectius pel dret a l’habitatge planten cara a l’especulació; les organitzacions ecologistes defensen el territori davant la destrucció ambiental; les persones migrants exigeixen igualtat de drets; el moviment LGTBI+ continua defensant la llibertat i la igualtat, i el món de la cultura i de la llengua reivindica el patrimoni col·lectiu i el respecte que mereixen.
Són lluites diverses, però no aïllades. Comparteixen una mateixa arrel i un mateix adversari: un model social, econòmic i polític que concentra la riquesa en unes poques mans mentre reparteix precarietat i desigualtat entre la majoria.
Els qui es beneficien d’aquest model saben que la seua principal fortalesa és la nostra fragmentació. Quan cada col·lectiu lluita en solitari és més fàcil ignorar-lo, desgastar-lo o derrotar-lo. Per això la resposta ha de ser la contrària: més unitat, més coordinació, més solidaritat i més mobilització.
És el moment de construir una gran resposta valenciana: una mobilització general, plural, diversa, inclusiva i sostinguda, on càpiga tota la gent que defensa els drets socials, laborals, feministes, ambientals, culturals, democràtics i nacionals del nostre poble. Una mobilització que respecte l’autonomia de cada organització i de cada moviment, però que siga capaç de convertir totes les reivindicacions en una força compartida.
Necessitem una gran mobilització arreu del País Valencià que faça confluir, aquesta tardor, totes les lluites en un mateix horitzó de transformació. Una tardor valenciana de lluita, amb una mobilització descentralitzada i arrelada al territori, en què cada espai, cada poble, cada ciutat, cada barri i cada comarca impulse les seues pròpies iniciatives: concentracions, assemblees, debats, manifestacions, actes culturals, marxes o qualsevol altra acció que faça visibles les reivindicacions de cada realitat sectorial, local i comarcal. No es tracta d’uniformitzar les mobilitzacions ni de diluir la identitat de ningú, sinó de convertir-les en un mateix clam col·lectiu i en una voluntat compartida de transformar el País Valencià.
Aquest procés hauria de culminar amb una gran manifestació a València durant una tardor combativa i rebel. Una manifestació capaç de desbordar els carrers, omplir-los de lluita, dignitat, solidaritat i esperança, i demostrar que existeix una majoria social valenciana disposada a defensar els seus drets i un altre model de societat; a exigir la reconstrucció social dels pobles afectats per la DANA i la depuració de totes les responsabilitats, i a reclamar unes polítiques al servei de la classe treballadora i del conjunt de la ciutadania.
Cal organitzar-nos, coordinar-nos i lluitar per transformar la realitat. Necessitem salaris dignes, ocupació estable i amb drets, habitatge assequible, serveis públics universals i de qualitat, pensions suficients, una educació pública, una sanitat pública i uns serveis públics forts i de qualitat, una atenció digna a la dependència, la igualtat efectiva entre dones i homes, drets per a les persones migrants, el respecte als drets de les persones LGTBI+, una fiscalitat justa, un finançament digne per al País Valencià, una reconstrucció social dels territoris afectats per la DANA basada en la justícia, la transparència i la depuració de responsabilitats, la defensa del territori, de la llengua i de la cultura, i una transició ecològica que pose la vida i el futur del planeta per damunt del benefici econòmic.
La unitat no significa uniformitat. Ningú no ha de renunciar a la seua identitat ni a les seues reivindicacions. La força d’aquesta mobilització ha de nàixer precisament de la seua pluralitat, de la seua diversitat i de la seua capacitat d’incloure totes les persones, col·lectius i organitzacions que comparteixen un objectiu comú: construir un país més just, més igualitari, més democràtic i més sobirà.
Els drets mai no han estat un regal. Tots els avanços socials de què gaudim han estat conquerits per persones que es van organitzar, van perdre la por i van omplir els carrers. La història del moviment obrer, del feminisme, del moviment veïnal, de l’ecologisme i de la defensa dels serveis públics ens recorda una mateixa lliçó: quan la majoria social es mobilitza, la societat avança; quan es resigna, els drets retrocedeixen.
Ara és el moment de tornar a omplir els carrers, les places i els pobles del País Valencià. De demostrar que som moltes més les persones i les organitzacions que volem viure amb drets i justícia social que aquelles que continuen governant al servei dels privilegis.
Totes juntes pels nostres drets no és només un lema. És una proposta de futur i un model de societat. És una invitació a construir una gran mobilització social valenciana capaç d’impulsar polítiques transformadores, inclusives i al servei de la classe treballadora i del conjunt de la ciutadania. És una crida a recuperar els carrers com a espai de lluita, combat, democràcia, convivència, solidaritat i transformació social.
Ara és el moment. Totes juntes, lluitem pels nostres drets i desbordem els carrers.
