Aquella tardor del 76 els continuistes franquistes esgotaren el seu cicle, la dimissió d’Arias Navarro, un home fidel al “Caudillo”, i que durant la seua carrera política havia estat un reprensor, va donar pas a un altre personatge, que és presentat per gran part dels comentaristes com ”providencial”, parle com podeu imaginar-vos de qui havia estat secretari general del Moviment: Adolfo Suárez. De cop i volta van aparèixer els aperturistes o evolucionistes, i, igualment van entrar en escena molts demòcrates d’esquerra que durant la dictadura havien esperat sense actuar el seu moment, i que volien protagonisme.
Fins aleshores, l’antifranquisme actiu, especialment els moviments reivindicatius i les lluites obreres havien estat les protagonistes del combat per les llibertats, entre les quals cal esmentar els moviments de base nacional no espanyola. La pressió des dels carrers, fàbriques, barris, universitats, no havia estat suficient per acabar amb la dictadura, per altra banda, el recanvi del règim no estava gens clar, doncs, així, segons enquestes que recentment hem conegut, la monarquia no gaudia del suport necessari. La parella reial precisament en novembre visità València i altres grans ciutats per tal de fer-se’n popular. També feia temps que des d’Europa, com s’ha documentat i ara ho sabem, s’apostava per un procés pactat d’eixida a la cruïlla, fins i tot, finançant operacions com la de ressuscitar el PSOE i pressionar el govern i el món empresarial a cercar eixides pactades.
El cas és que feia poc s’havien constituït plataformes unitàries, estaven la Junta Democràtica, hegemonitzada pel Partit Comunista, Convergència Democràtica, impulsada pel PSOE, i també hi eren: l’Assemblea de Catalunya, Organització Unitària de l’Esquerra Basca, i entre nosaltres es va intentar una versió pròpia: la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, que plantejava un procés constituent del nostre autogovern. Es tractava de capitalitzar i representar el conjunt de moviments i corrents existents, i a parer meu, a l’hora de ser interlocutors vàlids davant dels “reconvertits en demòcrates” procedents del franquisme.
Inicialment, es parlava de trencament democràtic, de dissolució de cossos repressius, de legalització de tots els partits, de consulta sobre la monarquia, d’autodeterminació dels pobles, plena llibertat sindical i de moltes més reivindicacions pendents més. Amb el temps, però, anirien produint-se rebaixes com tots sabem. Les Corts Espanyoles, encara compostes pels càrrecs franquistes, van afrontar a correcuita una reforma política, en forma de llei, la qual va reeixir, i sotmesa a un Referèndum el 15 de desembre tingué un resultat majoritàriament favorable. La citada norma proposava la dissolució de les Corts franquistes, les eleccions a unes Corts i Senat, i poca cosa més, deixant en mans del Govern existent la concreció del procés, sense legalitzar tots els partits polítics, tema aquest darrer que motiva una campanya per part de les esquerres, cal dir que el PSOE gaudia de privilegis, com fou celebrar un congrés a Madrid.
En eixa tardor, doncs, s’encetà una reforma, amb tot una sèrie d’episodis fins a arribar a les eleccions de l’estiu del 77, com estigué la detenció de Carrillo i la legalització del seu partit ja en abril, deixant sense tal legalització tota la gent que estaven a la seua esquerra. Tanmateix, tenim tots els “estira-i-arronsa” entre el govern i opositors -alguns que havien lluitat i altres de nova fornada- en allò que es va situar sota la paraula ”consens“. Que va haver-hi un excés de renúncies? Des d’on alguns ens situaven, que era a favor d’un trencament democràtic, es feia crítica als pactes, des dels negociadors d’esquerra, però se’ns deia que no hi havia possibilitats de més. Des d’aleshores, la versió que s’ha donat es concreta en aplaudiments, ignorant les rebaixes, en particular algunes de calibre, com és el tema de la monarquia. Així, cal examinar tot allò de la Transició, la història que ens venen diu: tot molt bé, exemplar. Tal vegada els uns i els altres erràrem.
