Una de les activitats a les quals he dedicat el meu mes d’agost ha sigut veure una darrere de l’altra pel·lícules de Jean-Luc Godard. No de qualsevol, no, de Jean-Luc Godard, totes les que m’ha permés el catàleg de Filmin, per a citar les fonts. Després del carreró sense eixida al qual semblava abocar-me en les darreres columnes de juliol necessitava replegar-me sobre mi mateix i administrar-me unes dosis d’alta cultura. I el cinema de Godard, amb els seus muntatges sorprenents, els seus parlaments farcits d’intertextualitats, i a més en francés, era exactament el que necessitava. No tornaré a proclamar la meua francofília perquè ja ho vaig fer en ocasió (ai!) del Mundial, però sí, soc fastigosament, orgullosament francòfil, perquè si u no es pot refugiar quan està sense alé (à bout de souffle, ja m’enteneu) en carrers i apartaments de Paris, o acompanyar els protagonistes des del seient de darrere d’un cotxe, doncs ja em direu què fem.
A més passa que quan érem joves no existia l’streaming, de manera que si volíem fer acumulació de capital cultural, havia de ser a base de cicles de la Filmoteca (en sessions triples) o d’emissions poc probables i a hores immutables i sovint poc convenients en televisió (aleshores calia programar el vídeo), de manera que vaig pensar un dia que la meua relació amb la nouvelle vague era massa fragmentària i poc sistemàtica, i, el que és pitjor, que les pel·lícules que vam veure fa trenta anys o més tendeixen a esborrar-se de la nostra memòria o que nosaltres, els d’aleshores, ja no som els mateixos.
Un altre dia vos contaré quines han sigut les pel·lícules que més m’han agradat en aquest cicle estival, però en realitat sobre el que volia escriure és sobre un detall que arriba a ser un dels tres d’estil de Godard, les maneres diverses de recordar al públic que el que està veient és una pel·lícula: personatges que miren a càmera i parlen als espectadors del cinema, altres que pregunten per una música que només elles senten i que identifiquem com la banda sonora que sona en off, la inserció de seqüències en negatiu inscrivint la materialitat de la pel·lícula, o, fins i tot, la declaració d’alguns personatges de saber-se vivint una ficció cinematogràfica. Són procediments que en el fons són la traducció al llenguatge cinematogràfic de l’antiil·lusionisme brechtià en el teatre. De fet, Bertolt Brecht és un dels autors citats en eixe filat de referències literàries i intel·lectuals que també són aquestes pel·lícules.
Estem parlant d’obres dels anys seixanta i setanta. I tampoc era nou aleshores: arrelava en les avantguardes històriques: açò no és una pipa i eixes coses. La ficció trenca el pacte realista i es declara ficció. És tota una reformulació dels termes que sostenien la fe poètica de Colerigde. I això en els mateixos anys quan Guy Debord detectava l’emergència o la generalització de la societé du spectacle. La realitat sorgeix en l’espectacle i l’espectacle és real. Aquesta alienació recíproca és l’essència i el suport de la societat actual, diu. L’espectacle es mostrava com a espectacle, com a simulacre, en el mateix moment en què començava a ser difícil distingir entre el simulacre i l’original, entre la realitat i la ficció, entre allò viu i allò pintat.
I no deixa de ser curiós, o paradoxal. Les ficcions fa més de seixanta anys que adverteixen que són ficcions, assenyalant la materialitat de la seua textura, i malgrat això la societat que es produeix a ella mateixa com a espectacle, i que el consumeix, sembla creixentment incapaç d’adonar-se de les traces de la ficció. L’efecte de real sembla més poderós que mai. O potser és que quan tot és espectacle, quan tot és simulació coreogràfica per a la contemplació d’algú, és com si res ho fora, com si la realitat no existira i encara no ens haguérem adonat. A l’altra banda, o més enllà, del descrèdit de la realitat de què ens parlava Joan Fuster, potser trobem el retorn a la fe en la realitat, però una fe una mica desesperada, crispada, conscient en el fons, com en un pensament intrusiu que es reprimeix i passa a l’inconscient, que allò en el que es creu, allò que s’ha decidit inqüestionable, o, per a ser més precís, allò que es percep i que es comunica en una cadena viral, fa temps que no existeix, imperceptible a l’altra banda dels muntatges, dels recursos retòrics, de les imatges generades per IA, de la tramoia de l’espectacle, de l’espessor del simulacre. És com si decidim creure amb totes les nostres forces que el simulacre no ho és. La fe poètica és aleshores no ja allò que ens permet gaudir d’una novel·la o d’una pel·lícula, sinó la clau de volta de les nostres vides.
I això, és clar, és un gran problema. Perquè només si som capaços de percebre les traces del simulacre podrem arribar no sé si a copsar la realitat (crec que córrec el risc ara mateix de sonar neoplatònic, encara que m’agrade més reivindicar –com a simulacre?– la Il·lustració, o encara més el gest fundacional del marxisme) sinó a distingir aquells fragments de realitat (el dolor, per exemple, la mort, una platja de Ceuta, el patiment real infligit per dispositius ideològics i simbòlics) amb els quals estan teixits els simulacres, els espectacles de masses generadors de noves coreografies de masses en les places majors dels nostres municipis.
