Sempre plou quan no hi ha escola,fa la dita, però no és del tot cert ni infal·lible. El darrer 16 de setembre hi havia escola, presentacions, concerts, milers de desplaçaments previstos com cada dimecres qualsevol, i tanmateix, va ploure. Va diluviar a València i en molts pobles dels voltants.
I entre els actes i concerts programats per a aquell dia, hi havia la gira, ara en diuen tour, del cantautor cubà Silvio Rodríguez. Una gira i aventura transoceànica per a presentar el seu darrer disc, Quería saber (2024). El passat dia 16 la cita era a València, al Roig Arena. Un nou disc —ja no tan nou, perquè avui tot pren velocitats dràstiques— pot ser una bona excusa per a eixir de casa als vuitanta anys i posar-se a voltar pel món guitarra en mà. I dic “excusa” perquè als 80 anys els artistes no se solen recórrer el món només per a presentar un disc que ja du dos anys rodant. Deu haver-ne més raons. I n’hi ha.
Hi ha, sobretot, una història llarga d’amor amb el seu públic, de més de sis dècades. Un amor que Silvio ha nodrit amb desenes de cançons llegendàries i amb uns concerts vibrants, tot i el seu laconisme i parquedat davant del públic. Home de molts versos i cançons, ho és també de poques paraules. Ho ha sigut sempre, lacònic, una mica parc i distant, ni tan sols fa trenta anys a l’Havana, en un concert davant de joves vinguts de tot el món, fou capaç de dir més de quatre paraules. Lacònic i, fins i tot, diria que poc sensible amb les realitats nacionals d’altres llars: ni un bona nit va eixir dels seus llavis. Sol passar semblant en molts dels artistes llatinoamericans que actuen i fins i tot viuen al País Valencià.
No diré més. En el cas de Silvio, aquesta manera eixuta davant del públic, és, potser, la seua manera d’estar a escena, peculiar, però respectable i respectada. Amb tot, si em donen a triar entre aquest laconisme i els artistes que et conten en directe “la vida en vers”, no sé, no sé… Ja podrien molts trobar-hi l’equilibri.
Aquesta gira mundial, podria ser la darrera —no és un desig, només una probabilitat— és, sobretot, una presa de contacte amb les tres generacions, es diu prompte!, que l’escolten des de fa més de seixanta anys. Que l’escolten, que l’interpreten, que el canten. A les portes del Roig Arena, preludi del concert, hi havia grups de gent asseguda a les escales, al voltant d’una guitarra en mà, cantant les peces més llegendàries del cantautor cubà.
Silvio Rodríguez (San Antonio de los Baños, Artemisa, 1946) és una llegenda en viu i cançons com Ójala, Corazón, Quién fuera, El Mayor, o Te molesta mi amor, Unicornio azul, que han esdevingut himnes, van sonar al Roig Arena com si no haguera passat el temps, i ausades que ha plogut, i va ploure durant el concert!
En un silenci expectant —només trencat pels primers acords de cada cançó i alguns desigs de cançons cridats al vol, algun Viva Cuba! algun Cuba sí, Yankees no! Al qual Silvio va respondre “Hay yankees muy buena gente”, l’edat modera i matisa— amb aquest ambient de fons, l’emoció se sentia en els rostres i en les cançons taral·lejades. Tal fou, que ni el beeeep constant de l’ES-Alert en l’equador del concert feu que ningú s’alçés o deixés la butaca. Potser no aprenem, no obeïm, o simplement, era un moment màgic que ens va dur, a molts, m’hi incloc, a ser una mica irresponsables.
Amb tot, amb la pluja de fons, Silvo ens deixà una nit plena d’història, històries i bellesa, amb cançons com El colibrí, inspirada en les paraules que escrigué José Martí, filòsof, periodista, poeta, polític i fundador del Partido Revolucionario Cubano. En el seu article Maestros ambulantes (1884) Martí escrivia: “Hay un cúmulo de verdades esenciales que caben en el ala de un colibrí, y son, sin embargo, la clave de la paz pública, la elevación espiritual y la grandeza patria”.
Escoltar aquestes cançons plenes de lluita i història en boca de Silvio, després que un dels seus companys més propers de la Nueva Trova Cubana, Pablo Milanés, ens deixes fa quatre any, escoltar-lo encara amb una veu profunda i clara, que ell ha sabut cuidar i modular, escoltar-lo envoltat d’uns músics grandiosos, i en especial de Niurka González Núñez, una prestigiosa i reconeguda flautista i clarinetista cubana, casada amb Silvio i mare amb ell d’Amara Rodríguez, veu i teclats, és un motiu d’alegria, una alegria que, tot s’ha de dir, es cotitza bé, a penes si queden concerts amb entrades a preus revolucionaris… I molts revolucionaris dels anys setanta s’han aburgesat. Però això ja són figues d’un altre paner.
Tot el que he contat, i aquella atmosfera de “devoció” i estima, van fer del concert una ocasió única. Hi ha nits en les quals la música deixa de ser un espectacle per esdevenir un record inesborrable, un moment de comunió, un viatge al passat i a l’avenir.
L’escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro —grandíssima veu de la literatura, injustament “eclipsada” pel mediàtic i, segons com, amic de la bronca, tot i que Premi Nobel, el malaguanyat Mario Vargas Llosa— escrigué un relat ple de simbolisme i serenitat lírica titulat Silvio en El Rosedal, on Ribeyro narrà la història d’un violinista frustrat.
Molts anys després, i fent joc de les paraules, per a això estan, podríem dir que “Silvio en El Arenal” ha desgranat la història d’un músic que fou jove, guitarrista, revolucionari i somiador, i que durant dècades posà veu i versos a impossibles, somnis, amors, desamors, llegendes, lluites, paus, derrotes, i victòries i, sobretot, a la bellesa i a l’avenir, com diu aquella cançó dedicada a Luis Eduardo Aute, La Belleza: “Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo, ese viaje hacia la nada, que consiste en la certeza de encontrar en tu mirada…la belleza…”
Una nit inesborrable, molts moments de comunió, una música que ens embolcallà fins al punt d’oblidar l’aigua que es filtrava per parets i baixos, sense pensar que, en eixir del concert, no quedaria una altra que tornar a casa caminant, entre tolls i branques per terra, amb les sandàlies i la vora dels pantalons amarades, en una ciutat deserta, mig “derrotada” per la pluja salvatge, amb un aspecte una mica apocalíptic, però taral·lejant les cançons de Silvio Rodríguez, vives i eternes en el record.
