Si no recorde malament, la primera vegada que vaig anar a Sevilla fou l’any 2006. Des d’aleshores, l’he visitada en nombrosíssimes ocasions, l’última, el cap de setmana passat. És una ciutat tranquil·la, bonica i esplendorosa que m’agrada molt. Cada vegada que passege pels seus carrers, tinc la sensació que és la primera volta que ho faig, i sempre camine bocabadat meravellat per la bellesa que contemple. No havia escrit mai abans sobre la capital andalusa i no vull deixar passar ara l’oportunitat de fer-ho. Aquest és el meu particular homenatge a un lloc amb més de dos mil anys d’història al darrere i que s’ha convertit també en un racó molt especial per a mi.
Primer de tot, faré un repàs de les efemèrides més importants que hi han tingut lloc seguint el llibre de F. Huesa, A. Reyes i R. Rodríguez, Historia de Sevilla para niños (2017). Segons el mite, l’empori fou creat pel mateix heroi i semidéu Hèrcules i es va desenvolupar al cor del Tartessos, el nom amb què els grecs coneixien la primera civilització d’Occident. De fet, el Tresor del Carambolo, un conjunt de diverses peces d’or i ceràmica d’origen tartessi, va aparéixer a escassos tres quilòmetres a l’oest de l’urbs, a l’actual municipi de Camas, una zona que allotja alguns dels majors dòlmens del món. L’imperi Romà li va donar bellesa i la veïna i pròxima Itàlica fou bressol de dos dels més grans emperadors romans, Trajà i Adrià. Isidor de Sevilla, encara que nascut a Cartago, fou un destacat eclesiàstic i erudit visigot que va il·luminar l’Europa cristiana del moment. Durant la Hispània musulmana, la vila va prosperar moltíssim i amb els almohades es va convertir en el centre, i d’aquest període és el monument més significatiu de la ciutat, la Giralda. Muhàmmad ibn Abbad al-Mútamid, el rei poeta, hi construí la taifa més destacada. Després de la reconquesta cristiana iniciada per Ferran III el Sant es va alçar, al costat del famós minaret, una catedral tan majestuosa que fou considerada una obra de bojos. Amb el descobriment d’Amèrica, Sevilla passà a ser el port i la porta de les Índies i una de les ciutats més puixants del món, capital del Barroc i de bona part de l’art espanyol.
El matí del meu primer dia en l’HISPALIS romana o la Isbiliya àrab mentre els meus amfitrions treballaven el vaig dedicar a bambar pel nucli històric. Vaig baixar en metro a la Porta de Jerez i, aprofitant el preciós dia assolellat que feia, vaig fer un passeig per l’avinguda de la Constitució, la plaça Nova, la de Sant Francesc, el carrer de Sierpes, la catedral, la Giralda, el barri de la Santa Creu, els Reials Alcàssers, l’Arxiu d’Índies, la Torre del Oro, la plaça de bous de la Maestranza, el riu Guadalquivir, el pont d’Isabel II… Els meus delicats peus no em van deixar anar a la plaça d’Espanya, al parc de Maria Lluïsa, al barri de l’Alfalfa, a Metropol Parasol (les conegudes popularment com a Setas), a l’albereda d’Hèrcules, al palau de Las Dueñas i molts altres llocs que conec bé i que m’encanta revisitar quan hi vaig. En acabant el passeig, vaig tornar a Mairena del Aljarafe a dinar amb els meus amics Delia i Samuel en El mercado de Enma, un lloc magnífic amb uns plats exquisits.
Dissabte, en canvi, el vaig dedicar exclusivament a Triana, barri de mariners, d’alfarers i de cantaors amb un atractiu especial. En el monument dedicat als alfarers i al cant per soleá quehi ha trobem una frase atribuïda al compositor, guitarrista i cantaor Manuel Molinaque diu: Mira si soy trianero que, estando en la calle Sierpes, me siento como extranjero. Sens dubte, és per excel·lència un barri amb molta història, amb entitat pròpia, amb encís. M’atreviria a dir que és, fins i tot, un altre món. Després de recórrer el carrer Betis de punta a punta, els meus cicerones em van fer descobrir el Centro Cerámica Triana, que no coneixia. A l’hora de dinar, vam trobar una taula a l’Antigua Casa Diego, al carrer de l’Alfareria núm. 5, i entre les diverses i suculents tapes que vam tastar hi havia un plat típic sevillà molt saborós com són els espinacs amb cigrons. El café ens el vam prendre prop de la capella dels Mariners situada al carrer Puresa per una raó fonamental. El tràfec de persones ens va alertar d’un esdeveniment que estava a punt de tindre lloc: l’arribada de l’Esperança de Triana al seu oratori després de passar uns dies al Polígon Sud, una de les zones més empobrides de la ciutat.
Sempre he pensat que la Setmana Santa de Sevilla transcendeix l’àmbit estrictament religiós per a convertir-se en un fenomen cultural, social i artístic de profundes arrels populars. De fet, no tothom que hi participa és, com diuen allí, capillita. Carrer en silenci. So de la banda de música de fons. Un mutisme que només trencaven els aplaudiments enfervorits de la gent, les floretes que també li tiraven del tipus ¡Guapa!, ¡Viva la Madre de Dios!, Esperanza, ¡guapa! o les saetes que alguns espontanis li cantaven. La verge va entrar d’esquena al seu temple, o dit d’altra manera, de cara al poble sevillà que amb tanta passió la venera des de final del segle XVI. Els ulls plorosos de la gent eren un senyal del moment emocionant allí viscut, tant que fins i tot a un ateu militant com jo em va posar la pell de gallina.
M’he referit abans a l’andalusisme que defineix les persones que viuen amb entusiasme les activitats organitzades per les confraries religioses al llarg de l’any i hi participen. Els lingüistes solem parar l’orella allà per on anem, o almenys jo no ho puc evitar, deu ser deformació professional. Per això, hi ha paraules que només escolte quan vaig a Sevilla que em fan molta gràcia i que voldria compartir amb els lectors. Per exemple, un buchito és un glopet; un desavío és una botiga amb horaris amplis i productes variats per a quan, de sobte, te quedas desaviao, per això aviarse és apanyar-se; estar engollipao és estar fart i ple per haver menjat en excés; el fatiguita és eixa persona intensa, jartible, d’on també ve l’expressió ¡Qué jartura! La falca típica sevillana mi arma és, en realitat, una neutralització de r/l. I no em puc estar d’aclarir que el fenomen lingüístic del ceceo o zetacisme no afecta la ciutat de Sevilla, que és seseante. Així, la frase Ozú, mi arma, en verdá Sevilla é una maravilla, amb dos [θ],podria ser dita per algú de la província de Cadis, de la major part de la de Màlaga, de la meitat sud de la de Huelva, Sevilla i Granada o, fins i tot, de la comarca del Ponent d’Almeria, però no per un veí del barris de la Macarena, Nervión o Los Remedios.
Ací acaba aquest repàs a la meua última i breu escapada a la que per a mi és una de les ciutats espanyoles més sorprenent, interessant i animada, un lloc on totes les civilitzacions anteriors van deixar petjada i que precisament és el resultat d’eixe passat tan fascinant que atresora al llarg dels seus dos mil·lennis d’història. Més enllà dels grans monuments, hi ha també molts racons petits i amagats per descobrir, com ara la fresca, tranquil·la, molt desconeguda i poc bulliciosa plaça de Santa Marta tan pròxima a la catedral. La capital hispalense és sinònim d’art, de devoció, de tabola de la bona i de jocositat. La festa i la diversió hi estan sempre garantides. Potser per això, perquè hi viu la meua millor amiga, perquè quan estic allí sent autèntica felicitat o perquè és una metròpolis d’allò més apassionant en tots els sentits que hi vaig de tant en tant. Ara i sempre, Sevilla i olé!
