Deixeu-me dir per començar que no crec ni per un moment que Zapatero siga culpable de res; no em puc imaginar aquesta persona implicada en cap trama de corrupció. Dit això, aquest article no va de la corrupció de Zapatero ni del PSOE en concret, sinó del paper de la judicatura espanyola i del conjunt d’estructures de l’Estat, i de com la seua degradació fa cada vegada més difícil sostindre que Espanya puga ser reformada per mitjans estrictament democràtics.
Des d’una perspectiva de confrontació amb l’Estat espanyol, cada vegada resulta més difícil entendre com des del sobiranisme pot continuar plantejant-se una estratègia basada en la negociació permanent o en el suport tàctic al PSOE. No es tracta d’una qüestió romàntica ni identitària, sinó d’una conclusió política: si el marc institucional està estructuralment bloquejat o degradat, insistir a operar dins d’ell només contribueix a legitimar-lo.
En aquest sentit, els episodis recents al voltant de figures destacades del PSOE i del seu entorn polític tornen a situar el focus sobre el funcionament de la justícia espanyola i el seu paper en el conflicte polític. Tant si les causes judicials acaben confirmant responsabilitats com si finalment es demostren infundades, el resultat polític és igualment preocupant: o bé estem davant de casos greus de corrupció sistèmica, o bé davant d’una utilització del sistema judicial com a arma política. I cap de les dues opcions és menor.
Recordem, perquè és pertinent, que el cicle de judicialització del conflicte polític es va intensificar de manera clara arran del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Des d’aleshores, la frontera entre el poder judicial i la disputa política ha quedat progressivament més difusa, alimentant una sensació de conflicte institucional permanent.
Aquest escenari, sumat a una polarització creixent i a una presència cada vegada més rellevant de l’extrema dreta en el sistema polític espanyol, fa que resulte ingenu —si no directament interessat— continuar descrivint Espanya com un marc democràtic plenament operatiu i estable. No es tracta de negar l’existència d’institucions, sinó de qüestionar la seua qualitat real i la seua capacitat de funcionar com a sistema equilibrat.
La crisi institucional espanyola afecta de manera evident els tres poders de l’Estat. El poder judicial apareix cada vegada més condicionat per dinàmiques de politització i falta de confiança social. El poder legislatiu es troba atrapat en una dinàmica de bloqueig i dependència de majories fràgils, fins al punt de dificultar l’aprovació de mesures bàsiques. I el poder executiu governa en gran part a través de la urgència, el decret llei i la disciplina interna dels partits, amb una creixent concentració de poder i escassa capacitat de control efectiu.
En aquest context, resulta simplista presentar el PSOE com l’última barrera davant la degradació democràtica o l’ascens de l’extrema dreta. Aquesta lectura, molt estesa en determinats sectors, acaba convertint-se en una forma de justificació permanent del sistema, fins i tot quan aquest acumula dèficits estructurals evidents.
Per això, des del sobiranisme, caldria plantejar amb més serietat quin ha de ser l’objectiu estratègic. Continuar participant en la lògica de sosteniment del sistema a canvi de concessions puntuals pot tindre efectes tàctics immediats, però a llarg termini pot reforçar precisament el marc que es pretén superar.
No es tracta de cap solució fàcil ni d’un escenari idíl·lic, sinó d’una constatació política: si el sistema mostra símptomes persistents de bloqueig i degradació, potser la pregunta no és com salvar-lo, sinó fins a quin punt té sentit continuar intentant fer-ho.
