No estàvem contents amb el conseller Vicent Marzà, per raons ja massa dites, i nyas, coca! Ve la dreta i l’extrema dreta i ens posa José Antonio Rovira com a responsable de l’educació, un conseller més dolent que el fred tardà o més roïn que la tenca en suc, com us agrade més. Un conseller que no s’estima ni la llengua que parlem molts valencians, ni l’escola pública, ni els professors, ni tampoc els alumnes i les seues famílies, perquè sembla que l’importa un rave que els centres tinguen les condicions i els professors necessaris per treballar com Déu mana. Ja va començar malament. Recorde una entrevista en què es queixava que havia heretat un acord de plantilles i va tindre la santa barra de dir que l’aplicaria, però que caldria veure si era necessari o no, perquè li havien arribat veus que deien que hi hi havia centres que no sabien què fer amb tant de professor, especialment a Secundària. Qui va dir això al conseller, si és veritat que li ho va dir algú, segur que se’n va directament a l’infern, perquè «Mentida pura, pecat etern; qui diu mentides, se’n va a l’infern» Si un conseller no coneix els centres educatius i no s’assabenta dels recursos que tenen i què necessiten, més val que plegue, que se’n vaja a casa.
Ara, després de la devastació causada per la DANA, calia esperar que els dirigents polítics estigueren a l’altura de les circumstàncies. Però el que hem vist del Conseller d’Educació és un exemple flagrant d’incompetència i covardia política. En lloc d’assumir la responsabilitat que li pertoca com a màxim responsable del departament, Rovira ha optat per la via més mesquina: culpar els responsables d’uns quants centres educatius afectats per la DANA del fet que no estiguen oberts encara. És indignant veure com, en comptes d’oferir suport i recursos, llança acusacions contra aquells que, amb prudència i sentit del deure, vetlen per la seguretat dels nostres infants i joves. Encara tinc gravada en la memòria la tragèdia recent on un treballador va perdre la vida durant les tasques de recuperació d’una escola. Això hauria d’haver servit d’advertència sobre la importància de garantir la seguretat en els centres educatius. Sembla, però, que per a Rovira, amagar les seues mancances és més important que la integritat de la comunitat educativa. Com a ciutadans, ens hem de preguntar: si el conseller és capaç d’actuar així en una situació de crisi, com podem confiar-li la direcció de l’educació de la nostra gent més menuda. La seua actitud no només és menyspreable, sinó que posa en perill la dignitat i la qualitat de tot el sistema educatiu valencià. És evident que Rovira, des del principi, no és digne del càrrec que ocupa. La seua dimissió no és només desitjable, sinó absolutament necessària per recuperar la confiança en l’educació pública valenciana. Sé que demanar al president Mazón que el cesse és gairebé ingenu, donada la seua pròpia incompetència que ha reconegut ell mateix en posar a militars al cap de la seua gestió, al capdavant de la reconstrucció. En aquest fet ha demostrat la seua incapacitat i la del seu partit. Però, com a ciutadans, tenim el deure d’alçar la veu i exigir un canvi en la gestió de l’educació. La dignitat de l’ensenyament públic valencià està en joc i no podem permetre que continue en mans d’un polític sense escrúpols. La dimissió de Rovira no és una simple exigència política, és una necessitat urgent per al futur de l’educació valenciana.
