La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble.
(Àngel Guimerà, 1845, Santa Cruz de Tenerife – 1924, Barcelona)
Ahir al matí la meua intenció era anar a la capital valenciana per visitar una companya i amiga que havia tingut una xiqueta. Era dissabte, feia temps que no ens véiem i m’ho havia pres com una oportunitat per retrobar-nos. Aniria amb el cotxe, ja que l’hospital de la Fe està situat ara magníficament per no creuar tot el trànsit urbà. Visc a Oliva i, com a bona coneixedora de l’entorn, vaig conduir pels caminals – tot travessant tarongerars mig abandonats i horts abandonats completament – per arribar en un no-res a l’entrada de l’A-7. Va ser al mateix moment que havia de fer un desviament de trenta graus a la dreta per endinsar-me en l’autopista, quan el cotxe va començar a emetre un pit-pit-pit agut i molest. El so em va fer reaccionar trepitjant el fre de colp i amb força. Bruscament vaig parar a pam i mig d’una gran pintada que advertia NO A LA VARIANT CV-60. Una llum roja parpellejava avisant que alguna cosa li passava a les rodes. Bé, a partir d’ací, una odissea per trobar un taller, l’arribada de la grua i el desplaçament cap a l’únic taller disponible de la contornada.
Malauradament, al cotxe li havia rebentat una roda i em van explicar que per guardar la simetria havien de ser les dos del davant les substituïdes. Per passar l’estona -mai curta ni barata- que el cotxe passaria al taller vaig entrar al Bar dels joves. Per la pinta que feia el bar i per l’aspecte dels parroquians, no li’n posaríeu menys de setanta ni a un ni als altres. Havia aterrat al nucli social d’un poble menut d’una comarca central i costanera del País Valencià. Com en eixe moment pensava que ja havia perdut el matí, vaig telefonar a la meua amiga per informar-la i disculpar-me. La cambrera em va servir el cafè amb llet i em vaig disposar a continuar llegint al mòbil el llibre que havia començat la nit abans. Us faré un incís: encara hi ha que diuen que no els agrada llegir en pantalles… no sé com ens ho manegàvem abans per passar estones mortes com aquesta.
Bé, continue amb el que us estava contant. Des de sempre he tingut molta facilitat per aïllar-me de tot i de tots quan llegesc, però en eixe moment no sé si seria perquè la trama del llibre encara no m’havia atrapat o per tan interessant com em semblava la conversa del costat, vaig decidir posar més l’orella a la barra que la vista a la pantalla. Allí fent hores hi havia quatre homes que xarraven sobre el tema número u des de l’origen dels temps i encara top en la conversa dels llauradors. Entre glop de conyac i trago de vi s’escolaven un reguitzell de queixes, repetides i reafirmades per la concurrència: la collita, minsa; els preus, baixos; les enganyifes, freqüents; els corredors, tots uns estafadors, i ara els moros, que venen per tot Europa… i de si això i allò. I em feu pensar que Darwin, la selecció natural i l’adaptació de les espècies, encara no havia arribat ací.
El següent tema de conversa va ser el futbol, amb les conegudes referències irrepetibles cap al conjunt arbitral i les amenaces de mort al xinés que va comprar el club i a tota la seua família. El telèfon d’un d’aquells homes va sonar i vibrar damunt la barra. Després d’abocar-se al damunt per visualitzar el que posava a la pantalleta, va decidir no contestar i, per contra, va emetre un so semblant a un estufament d’ase i una frase curta que recollia un significat complet en tres paraules: la meua dona. La reacció del grupet va ser demanar una altra ronda i fer passar les penes. El greuge que els produí la telefonada fou el motiu per introduir el tercer tema de la conversa: les dones de cada u (menys la d’un, que com era vidu la dona li se respectava). I amunt i avall en què tan bé que estan calladetes; que si la del veí cada dia buida una botella de vi; que si algú me la compra jo li la venc; que l’altre la dona regalada… i no vaig escoltar més perquè no volia clavar cullerada i ja m’estaven supurant les orelles i l’ànima. M’havia proposat escoltar-los per fer-me una idea de com era la gent en eixe museu etnològic vivent que se’m presentava davant. Sols callar i apuntar. Això sí, vaig demanar una canya perquè la xicona de la barra no parava de fer-me ullades i perquè en eixe punt ja la necessitava.
Quan vaig tornar a seure el tema era la llengua pròpia. Qualsevol persona castellanoparlant que llegesca açò pot estranyar-se’n que uns llauradors amb estudis primaris i a un bar del poble s’interessen per debatre sobre l’idioma que parlen. Però senyors i senyores no catalanoparlants, els he de dir que aquest és el tema estrella de tots els bars del País Valencià, si més no des que el va posar de moda la dreta de la miraculosa transició. Perquè, no em direu que no sembla miracle que la gent s’enteste tant a debatre de lingüística sense ni saber-ne un gra! Si primer hagueren de llegir-se tots els estudis universitaris, les conferències científiques, les tesis doctorals i totes les escoles russes i txeques per saber-ne una mica, potser no ho trobaven tan apassionant. Però, ves per on! Miracle! Ells ja saben que els àrabs ací parlaven valencià i que no és el mateix que el català. I no és que ho sàpien i prou, és que ho transmeten sense vergonya des de fa més de cinquanta anys!
I quan semblava que allò no tenia fre, quan el to de veu i els colzes cada vegada s’empinaven més amunt, la cambrera va encendre la televisió amb la intenció que l’Ana Rosa i companyia aquietés els ànims.
Les casualitats de vegades les carrega el diable: la nova consellera d’Educació de la Generalitat valenciana aparegué en pantalla i feu unes declaracions inaugurals de la seua estratègia lingüística, tot i afirmant que el valencià s’ha d’usar per gust, no per imposició, com qui es menja un gelat de llet merengada amb molta canyella, ben gustós.
La congregació juvenil del bar, després d’escoltar-se atentament les paraules de la consellera, va reafirmar-les amb ostentosos moviments amunt i avall del cap. Realment eren els consells que ells reconeixien com a vàlids.
Ja n’havia tingut prou. Després d’apuntar a l’aplicació de notes del mòbil quatre ratlles per descarregar-me de la pressió mental, vaig pagar i vaig eixir del bar. Durant les quatre passes cap a la porta encara vaig haver de suportar les mirades que em repassaven des dels cabells fins a les sabates, i que es detenien per un moment en el meu cul.
NOTA AL MÒBIL: El romanticisme d’uns símbols, d’una literatura, d’uns conreus, d’unes festivitats compartides per tota una nació va ser fa dos segles a Europa, fa un segle a Catalunya i encara no ha acabat al País Valencià i a les Illes.
Sabem que la base social no és la mateixa en els tres territoris i la diferència principal, analitzada a bastament, distingeix entre una Catalunya comercial i sobretot industrial i la resta dels Països Catalans, bàsicament agricultors i amb un comerç interior i de proximitat. A més, la situació geogràfica, una Catalunya al nord, un País Valencià al sud i unes illes aïllades, marca també el desenvolupament social, econòmic i cultural de cada zona. Tot això, com he dit, ja està valorat, mesurat i acceptat. I ara què? Continuem al segle díhuit indefinidament o creixem com a societat i ens conformem com a país?
Ara i ací, l’agricultura ha deixat de ser el motor econòmic del País Valencià, on el turisme i el comerç han pres la capdavantera. En una societat més culta, alegre, desvetllada i feliç, hem de traspassar d’una punyent vegada la idea romàntica de nació, basada en aspectes territorials i patrimonials. Deixem ja de dir que el valencià és bonic i que el parlem perquè és la nostra llengua, dels nostres pares i de les nostres iaies. Deixem d’autocensurar-nos i deixem de dir que s’ensenya valencià a les escoles i als instituts, perquè tampoc s’ensenya val·lisoletà a les escoles de Castella ni andalús a les de Sevilla. Nosaltres sabem que tot açò són obvietats, però encara funcionen i no es desmunten amb el silenci ni amb admissions inútils i estúpides d’adequació de noms i d’estàndards. El nom de l’idioma comú a tot els territoris de llengua catalana és català i jo faig classes de català, els meus iaios el parlaven i la llengua – tot i la brama de moltíssims – té un únic nom en tot el territori lingüístic.
Així mateix, hauria de tindre sols una acadèmia per ocupar-se de l’ús real que en fan els parlants; una sola corporació de radiotelevisió, per tal que tots els habitants catalanoparlants disposen de la informació que els afecta en un únic català estàndard i amb accents diversos i, ja posats, i man que fora per abaratir despeses, hem de defensar un únic territori administratiu, legislatiu i judicial.
Els valencians ens comuniquem en llengua catalana per haver nascut i per estar vivint en territori catalanoparlant. És una necessitat humana parlar cadascú la seua llengua pròpia per compartir sentiments, per fer transaccions comercials, per estudiar, per defensar unes idees i contraargumentar-ne altres, per jugar, per fer avanços científics, i definitivament, per viure i créixer com a persones. Senyora consellera, si vostè parla valencià per gust, que siga sols problema seu.
5
