Quina tardor! Deixant de banda la faena que suposa cada canvi d’estació, que no és poca, amb l’especialment tediós arranjament dels ataconats armaris de la casa, el mes d’octubre -que acabarà amb el discutit canvi d’hora-, sempre ha vingut carregat al País Valencià: les commemoracions del 9 d’Octubre, que segons qui mane a l’Ajuntament seran més o menys lluïdes, i més o menys fidels a la història; la represa del curs escolar, acompanyada per una lluita dels mestres que no es va tancar; el dens trànsit de vehicles per les velles autovies i el desastre de les rodalies; i en pla positiu, la presentació de tot tipus de novetats editorials, musicals, fílmiques, televisives…; com també el retrobament amb la naturalesa durant la primavera de l’hivern, lluny de la calor del tòrrid estiu tropical.
És com si l’any de debò començara ara. I, per si no en teníem prou, anem d’eleccions. Polítics, sindicalistes, dirigents socials, i tota la caterva mediàtica es disposen a bombardejar-nos, als ciutadans ordinaris, no amb propostes, potser amb retrets entre ells. Algú va dir allò de la “tardor calenta” i va fer fortuna. I és que als valencians, particularment, ja fa molt de temps que no se’ns permet ni un minut de repòs. Les eleccions del 2023, ens van dur ací uns governants estrafolaris, d’un espanyolisme ranci –arriba España, bous i cacera!-, ara enardits per la suposada invasió de Ceuta –a qui la Generalitat ha donat medalla (??)-. I de tant d’oferir glòries a Espanya, se’ns va oblidant la crua realitat nostra. Servicis públics en caiguda lliure cap a la privatització, un territori colonitzat pel ciment i les grues, inversors estrangers acaparant habitatges inaccessibles per als nostres sous, un camp ofegat per la competència extraeuropea… I la culpa, òbviament, del Perro Sanxes, que tapa totes les vergonyes de Mazón o del seu successor, Juanfran, el del dossier del foc amic.
I tot això enmig d’una cerimònia de confusió de competències autonòmiques i estatals, i de crits contra un govern central de coalició insostenible. I, per si no en teníem prou, la demonització d’una esquerra per no saber, o més bé no poder, anar en comandita. I no pot, perquè els seus projectes territorials son incompatibles, les seues formes d’organització jerarquitzades o personalistes són inestables, i els canvis de nom no convencen ja a ningú.
Com en el combat social contra la violència de gènere, la mort cremada d’Ana Orantes va marcar un abans i un després en la consciència social i les polítiques públiques; ara la lluita continuada de M. Carmen Abascal per mantindre sa casa, i la seua mort, ha estat un nou punt d’inflexió. On abans hi havia desnonaments gairebé anònims, ara hi ha un clam social per l’accés a l’habitatge, que s’ha estés també al País Valencià. Com el crit sostingut durant dos anys per les víctimes de la dana: hauria de ser un punt de no retorn en la consciència sobre el canvi climàtic, el mal urbanisme i l’horrible gestió de la tragèdia. Per no parlar de la justícia…
Haurem aprés les lliçons? Parlarem en esta campanya com ens hem -ens han- venut barats a canvi de precarietat i inestabilitat? Ens replantejarem el monocultiu del turisme com a model econòmic? Tindrem força per donar suport al camp valencià? Donarem suport a l’escola pública i en la nostra llengua? Serem capaços d’integrar socialment tots els nouvinguts?
I ara tocaria escoltar solucions que ens feren la vida més fàcil a la gent corrent, menys aspra, més justa. Però estem d’eleccions generals. De moment els pitjor posicionats fan càlculs per rascar diputades i diputats que aniran a Madrid -melic d’un món que no ens agrada i que no és nostre-, i, a la primavera vinent, a les Corts Valencianes. I jo, digueu-me ingènua, crec que no ens calen càlculs electoralistes –el vot estable es guanya per la confiança en la gestió, encara que siga en l’oposició-, sinó lideratges i propostes engrescadores, sense peatges, que ens defensen ací i on calga, originals, compartides, comprensibles i valentes, adaptades al territori. Sense eufemismes, sense amagatalls, sense maquillatge. Més que qüestió de quantitat, sempre ha estat qüestió de qualitat.
Així que sí, quina tardor ens espera!
