No fa molt de temps, els periòdics del nostre país anunciaven que diversos professors de la Universitat de Barcelona havien sol·licitat que es perllongara la seua condició d’emèrits ¡fins als setanta-sis anys! El meu amic Gregori, professor de Matemàtiques de secundària, m’informa que coneix professors universitaris que no tenen pressa per jubilar-se, perquè estan dirigint projectes molt estimulants i això els dona molta il·lusió i motius per a continuar. Afirma que la universitat és un altre món, molt diferent dels instituts de secundària.
El meu amic Víctor, professor de Francés i cap d’estudis en un institut de València, creu que, en part passa ben bé el que diu Gregori; però és que, de més a més, els professors universitaris emèrits perceben una bona jubilació amb la corresponent retribució específica de la universitat i solen tindre estudiants madurs que no els donen excessius maldecaps ni els sotmeten a gratuïtes situacions d’estrés, ben al contrari. Tampoc no han de suportar la mala educació d’alguns pares que, a vegades, ajuden ben poc en la correcta educació i formació de la seua pròpia prole.
Segons Víctor, tot això ens porta a la inevitable conclusió que, si el professorat de secundària perd el cap per jubilar-se, és perquè està sotmés a unes condicions ambientals i laborals de gran desgast psicològic i emocional que reduïxen pràcticament a zero la possibilitat d’una hipotètica prolongació de la seua carrera docent. Si les condicions de treball del professorat de la secundària foren més amenes, tranquil·les, serenes, estimulants i, mínimament gratificants; molts docents no esperarien amb tanta impaciència i deler el moment de la seua jubilació.
També està absolutament segur que el malestar docent i els pobres resultats dels alumnes del nostre país en proves internacionals mínimament objectives i comparables és bàsicament degut a la pèrdua de l’autoritat dels docents, a l’atàvica incapacitat dels partits polítics de posar-se d’acord en absolutament res relatiu a l’educació i en el fet que, a grans trets, només hi ha un itinerari acadèmic per als adolescents d’entre dotze i setze anys. Molt poca oferta educativa per a tanta diversitat humana! Víctor tampoc no es priva de denunciar l’administració educativa que satura els docents amb una infinitud de tasques burocràtiques absurdes, dissenyades a partir de conceptes “pedagògics” totalment vaporosos i inintel·ligibles.
Este antic company meu, que va estudiar a la Sorbona, tampoc no s’està de criticar l’actitud de molts col·legues nostres que anteposen el seu catecisme polític personal a la imparcialitat que hauria de presidir qualsevol tasca educativa mínimament seriosa en uns instituts finançats amb els diners de tots. Víctor creu fermament que eixe fet incidix negativament en els resultats acadèmics dels alumnes del nostre país perquè es perden molts esforços en coses que no redunden en la millora del rendiment acadèmic i que, de més a més, generen tensions i polèmiques estèrils. I rebla el clau amb veu solemnial i ferma:
“Vicent, Gregori, l’objectiu dels instituts i de les universitats consistix a fer que florisquen les potencialitats humanes, no a elaborar utopies polítiques; perquè, al cap i a la fi, cada alumne és fill de son pare i de sa mare. Tenim massa docents doctrinaires en les aules, no ens aniria malament una xicoteta crisi de vocacions. Eixos professors emèrits de la Universitat de Barcelona tenen unes òptimes condicions de treball i, ja saps que diu el nostre refranyer al respecte: qui estiga bé, que no es menege”, qui bien est, ne se bouge.”
