També vaig llegir aquest estiu Retour à Reims, de Didier Eribon, magníficament traduït per Andreu Gomila (Retorn a Reims) i editat en 2025 per Angle Editorial. Va ser una lectura engrescadora, que em va interpel·lar prou, malgrat que tant el lloc de l’enunciació com el context familiar i els avatars personals de l’autor són en principi força diferents dels meus. De fet, les diferències profundes i alguns paral·lelismes estructurals donarien per a una reflexió monogràfica. Créixer suposa deixar arrere determinats elements del punt de partida però això mai es fa sense dolor.
Però últimament em ve al cap un passatge que després troba ressò en alguns altres que resulten paradoxals. A partir de l’evocació del pare, un home diguem-ne complicat, i més per a un fill que va descobrint la seua homosexualitat, escriu sobre com votar el Partit Comunista era un element identitari de classe. “La idea de ‘l’esquerra’ estava proveïda d’una forta significació –explica–. Es tractava de defensar els seus interessos i de fer sentir la seva veu, cosa que passava, més enllà dels moments de vaga o de manifestació, a través de la delegació i el lliurament als ‘representants de la classe obrera’”. I més endavant: “La política d’esquerres consistia abans que res en un rebuig molt pragmàtic del que es patia en la seva vida quotidiana. Es tractava d’una protesta, i d’un projecte polític inspirat per una perspectiva global. Es mirava al voltant i no lluny, tant en l’espai com en el temps”. Això podia conviure amb actituds i determinades diagnosis socials que es poden entendre com a contradictòries, però provenia d’una sòlida consciència de classe i d’una no menys sòlida confiança en els seus representants.
I aleshores “qui fa ara el paper que jugava ‘el Partit’? ¿Cap a qui els explotats i els desemparats poden girar-se per sentir-se compresos, recolzats? ¿A qui poden acudir, on poden recolzar-se, per donar-se una existència política i una identitat cultural? Per sentir-se orgullosos d’ells mateixos de manera legítima i legítims en tant que legitimats per una instància poderosa?”. Són sense dubtes molt bones preguntes, i és el cas que l’autor observa que els descendents que, paradoxalment, o no, continuen sent classe obrera en termes socials i econòmics i a més amb l’escenari laboral precaritzat del present, són votants del Front National i han desplaçat el seu eix identitari i també, clar, l’alteritat respecte a la qual es defineixen. Ja no són proletaris oposats a les classes dominants, sinó francesos oposats als migrants i als fills i filles dels migrants i per això es veuen a ells mateixos com a solidaris de les classes dominants, formant part d’un col·lectiu que comprén uns i altres de manera il·lusòriament horitzontal. És a dir, són el que s’anomena popularment “fatxapobres” i mostren en el seu imaginari preocupants trets del feixisme històric.
A partir d’eixos passatges i d’alguns comentaris captats al vol ací i allà a xarxes socials, però també al meu entorn, i tenint en compte que Espanya i el País Valencià no són França, he estat pensant en el que vol dir ser classe obrera hui. O més exactament, quin significat (o significats) té el significant “classe obrera” hui. No és cap novetat dir que una part important dels qui econòmicament i socialment són sense lloc a dubtes classe obrera, els qui només tenen bàsicament el producte de la seua força de treball descomptant-li la plusvàlua, es consideren classe mitjana. Tant és així que des de fa anys diversos partits polítics, també d’esquerres, parlen a Espanya de classe mitjana treballadora, neologisme oximorònic que no està clar a què es refereix, excepte que siga a la classe treballadora que es creu classe mitjana.
Tanmateix, darrerament –bé, en realitat no tan darrerament– de vegades es pot detectar el fenomen contrari, és a dir persones que manifestament no són classe obrera dient que ho són. Vull dir, encara que visques del treball assalariat, si ets un càrrec directiu o mitjà, cobres tres o quatre mil euros al més i tens bona cosa de patrimoni i de capital social no ets classe obrera ho mires per on ho mires. Això no vol dir que hages de ser necessàriament de dretes. Molts dels intel·lectuals orgànics del moviment obrer no eren obrers precisament, la qual cosa ha generat per altra banda milers de pàgines al llarg de la història, però el cas és que no ho eren i ningú dubtaria que foren gent d’esquerres. Perquè no ser classe obrera no ha d’implicar ser contrari a la justícia social i a la redistribució de la riquesa. I això sense comptar que una cosa és no ser de classe obrera i altra no provindre de classe obrera, amb la qual cosa mai està de més recordar que qui perd els orígens perd la identitat.
El que em tem –no ho diré taxativament per ara– és que en una societat en la qual la classe obrera –una part d’ella– pensa que no és classe obrera i una part de les elits, de les classes dominants, diuen que ho són, el terme haja acabat –o acabe– per no significar res, per ser un element identitari, un significant buit disponible com una d’eixes identitats de guarda-roba de les quals parlava Zygmunt Bauman. És més, podria passar que la classe obrera no es considere classe obrera i vote la dreta i el terme siga apropiat com a element identitari per uns polítics d’esquerra (i uns votats que s’hi identifiquen) creixentment percebuts –i no només percebuts– com a benestants, que els significants de l’esquerra tradicional siguen redefinits de manera diguem-ne pop per elits culturals i socials fins i tot com a signe de distinció en el sentit de Bourdieu. És a dir, que al remat la classe obrera pense que no ho és i es diguen classe obrera qui no ho són.
És difícil distingir en eixe batibull les causes dels efectes, però el que és evident és que en eixe context les identitats socials flueixen i es desplacen i té sentit el desplaçament al qual es referia Didier Eribon. I anem a espai, perquè eixe desclassament generalitzat no passava als anys 20 i 30, els anys de l’emergència del feixisme històric. O siga, que el que ha de vindre, si és que no està venint, si és que no està parcialment ja ací, no serà una repetició en forma de nova tragèdia o de farsa, sinó una altra cosa diferent no necessàriament menys terrible.
