Com déu i la tradició manen, ja han estat penjades als carrers del poble les banderes que anuncien les festes locals. Les banderes que, com és llei no escrita, de tota la vida són la blavera i l’estanquera… i tant i fa que governe Compromís al poble, o els socialistes. El PP ja fa anys i panys que no té gaire representació institucional, però ni falta que fa, ja li fan el joc les forces nacionalistes i progressistes.
Ja podeu agafar el llibre de festes, que publica tots els anys el consistori. En tinc els darrers vint-i-cinc a casa, i us promet que són idèntics. Com a farciment d’hemeroteca municipal està bé per les imatges dels joves que cada any en qüestió fan la majoria d’edat, una reminiscència allò de la posada de llarg de les senyoretes casadores, presentades en societat al millor postor.
La cirereta, fins fa poc, era la reina de les festes, acompanyada de les seues dames d’honor, pertanyents a les famílies amb menys possibles. Clar està que això era d’un masclisme exacerbat, per tant, per a no discriminar, ara també hi ha un rei de la festa. I, clar està, els seus damos. Jo tenia entès que allò de la no degradació per raons de gènere s’aplicava en sentit contrari, però com en tantes coses, no encaixe amb el pensament de les majories.
Els cinc dies de festa es descriuen en la secció dedicada a la programació, hora a hora. Aquestes pàgines són les que haurien de rebre el premi a la tradició. Ací no canvien ni les faltes d’ortografia. Seria més senzill, barat i educatiu que a l’escola del poble feren que a la tendra edat de sis anys els xiquets i xiquetes, futurs reis i reines i dames i damos, aprenguessen de memòria la Programació de Festes, com la taula de multiplicar o l’abecedari. A les 8:00 la despertà, seguida de l’esmorzar popular a la plaça. A les 11:00 arreplegada dels festers amb la banda de música. A les 12:00 missa dedicada al sant del dia. A les 14:00, i sempre a uns 40º i vent de ponent, el putxero o les paelles. A les 16:00 tots i totes ben bufats. A les 18:00, amb un sol que bada les pedres, la xicalla a botar als castells o a fer jocs de carrer, que ja se sap que això d’estar en alerta per la calor és un invent, que de sempre s’ha fet i mai ha passat res. A les 20:00, altra vegada la banda al carrer per recollir el jovent regnant que s’acaba de despertar de la mona. A les 21:00 la devota processó per traure a passejar el ninot de torn (los muñecos, com diu la Concostrina). Cap a les 22:30, tot depenent de la lentitud processional, s’entrarà de nou el ninot a l’església, mentre sona l’himne oficial de la comunitat que som o de l’estat on pertanyem i les velles i beates, a crit que vols, entonen els gojos en una patètica traducció castellana, tradicional, heretada del franquisme. Finalment, a les 23:00, després de la disparada del castell de focs, tothom a la plaça amb l’entrepà o les pizzes a domicili, per tal d’escoltar l’orquestra de sempre amb la música moderna del segle passat.
De tot l’assenyalat, allò que em perdré, i si voleu em podeu acompanyar a presenciar, és l’eixida a poqueta nit, mig a les fosques, de l’alcalde, ciri en mà, guardant les esquenes al senyor rector. Com marquen els seus cànons. Sense eixir-se’n ni un dit de la fila, darrere dels que caminen seguint la petjada dels que processonen, amb el cap cot i la mirada baixa. Sembla que és pecat electoral alçar el cap i mirar al davant.
