Amb l’edat, moltes notícies no em sorprenen i, fins i tot, algunes que són per a plorar, en diverteixen i en faig una columna. Sobretot, perquè no sóc jo qui ha de torejar eixe bou. A la Facultat d’Educació de la Universitat de Granada, el vicedegà penjà un cartell a la porta del seu despatx que deia, sense fer botiges: “No atén pares”. I m’ho vaig anotar perquè són tres paraules que haurien de figurar en pedra, com les frases que apareixen en una tassa de cafè. No volen ser provocació: volen ser una declaració de principis que qualsevol professor universitari segur que subscriuria. El vicedegà deu estar més fart que un allioli i molts professors també, perquè troben els alumnes cada vegada més infantils. M’ho diuen vells professors amb qui em trobe per casualitat en qualsevol acte: la Universitat s’ha convertit en una guarderia. I sembla que no exageren. Vaig llegir un dietari d’un professor de literatura en què deia que s’havia jubilat només va poder, perquè els seus alumnes no llegien. Triaven l’assignatura, de literatura, però no volien obrir un llibre. Segur que ho va viure com una comèdia tràgica que, a poc a poc, li va fer perdre la paciència.
Fa temps, una amiga meua em va contar una anècdota que crec que us vaig explicar en el seu moment, però em ve com l’anell al dit per rematar aquest text. Un alumne d’un professor universitari li va dir al seu professor que li donara hora, que son pare volia parlar amb ell. El professor se’l mirà amb respecte, i amb tota l’educació del món —no sé com jo hauria reaccionat davant d’una circumstància així—, li va contestar que estava molt bé, que li diguera quan podria vindre i, així, cridaria també el també el seu pare perquè parlaren de pare a pare. Em va agradar la resposta d’aquell professor, perquè és lúcida i provocativa. I posa el pare en el seu lloc: fora del despatx, amb responsabilitats, però sense el salvavides preparat. I ací em ve al cap Kant i aquell famós “Sapere aude!”, l’atreveix-te a pensar per tu mateix, a servir-te del teu propi enteniment. La universitat hauria de començar precisament ací: en el moment en què l’alumne deixa de necessitar que algú parle per ell. Si encara necessita que ho faça son pare o sa mare, potser encara no ha arribat a la universitat, encara que estiga matriculat.
El cartell del vicedegà —mural o paper— hauria de ser una invitació a la responsabilitat. La universitat no és un servei d’atenció parental, és un lloc per equivocar-se, corregir-se i tornar a intentar-ho. I si una trobada entre pares ha de succeir, que siga fora del despatx, amb la voluntat de parlar de fills com a adults. Perquè educar també consisteix a saber quan deixar anar la mà. Quan el pare parla massa, el mestre calla per educació —i el fill desaprèn per instint.
