Un dels efectes col·laterals de l’arribada d’Internet amb l’accés universal i lliure d’informació ha sigut l’aparició generalitzada de diferents negacionismes. La publicació i cerca d’informació no contrastada que done la raó a qui la busca ha sigut el motor d’estos negacionismes en estes últimes dècades i les xarxes socials la via de difusió més ràpida. Coses tan evidents i comprovades científicament com que el nostre planeta és redó o que s’està escalfant l’atmosfera a conseqüència de l’activitat humana s’ha qüestionat amb la publicació i difusió de diferents opinions sense fonament i sense contrastar basades en informació falsa o tergiversada.
Als parlaments, incomprensiblement, han arribat debats on qui nega el canvi climàtic i qui acusa estos de negacionistes creen titulars i contingut per a exportar estos debats a les xarxes socials en cerca de la validació del públic virtual a base de m’agrades i comentaris. A les Corts Valencianes tenim per un costat els negacionistes de Vox i per un altre el diputat Juan Bordera de Compromís que protagonitzen de tant en tant un debat que alimenta després les seues respectives xarxes. Però de què ens serveix este debat si al remat no es posen solucions com la reducció d’emissions o la creació d’infraestructures mediambientals que mitiguen els efectes del canvi climàtic? La dana de 2024 ja ens ho va demostrar! De què ens serveix una alerta si arriba tard? I de què ens serveix alertar si després no busquem solucions que minimitzen el risc?
Si els negacionistes militants són perillosos perquè alimenten de contingut dubtós a qui cerca informació per a donar-se la raó de què el canvi climàtic no existeix, més perillosos són els negacionistes involuntaris que tot i que es cabregen molt amb el que afirmen els negacionistes i ho condemnen en llibres, articles o declaracions, quan arriben al poder no fan res a banda d’acusar els altres de ser negacionista. Criticar el negacionisme sense canviar res és greenwhashing i un calmant de la consciència pròpia immersa en una ecoansietat crònica. Si al món acadèmic i científic l’opinió és clara i unànime, de què serveix destinar recursos i més recursos per a intentar convéncer a la part de societat que no creu que existisca el canvi climàtic, si després no es fa res per mitigar-lo? Per vendre llibres per a convençuts i fer de pas caixa?
Em faig estes preguntes perquè els científics quan demanem recursos públics i privats per a investigar i ens posem a estudiar acabem trobant-nos amb uns obstacles que no ens permeten fer-ho correctament. La gent amb qui treballem, en el meu cas amb agricultors i tècnics està influenciada per debats que a alguns els interessa fomentar. Uns debats que no provenen de la ciència i que qüestionen entre altres coses el control biològic de plagues agràries i les infraestructures vegetals com una de les solucions per al control de plagues agrícoles. A mi com a científic se’m demana que faça difusió de les meues investigacions, en totes les convocatòries ja és un requisit. Als congressos nacionals i internacionals ningú em qüestiona el que faig, però quan vaig a jornades de difusió entre agricultors i tècnics del sector agrari, o senzillament quan parle amb agricultors, sempre se m’acaba qüestionant la utilitat del que investigue.
Com al negacionisme del canvi climàtic i en altres negacionismes, el debat no està en la ciència, el debat existeix en la societat i en els sectors implicats perquè darrere hi ha sempre interessos econòmics i polítics que fa possible l’existència d’estos debats. Els científics que entren als debats, tot i les seues bones intencions, només contribueixen a la seua existència. Una cosa és la difusió de la ciència i una altra molt diferent és el debat amb qui qüestiona la ciència, si hi participes com a científic tu també la qüestiones i, per tant, permets que existisca.
Quan sovint em pregunten com difondre millor els meus estudis, sempre dic el mateix: que l’agricultor en parle al bar. Quan treballes amb agricultors i estos veuen que el que els proposes funciona, ells seran els primers a contar-ho a la barra del bar amb el seu veí i quan el seu veí es copie ja serà imparable. Així va ser com es va estendre el control biològic de plagues en pimentó al Camp de Cartagena i el Baix Segura. I tot i que ara alguns negacionistes el qüestionen i defenguen l’ús d’insecticides, quan vegen que això no li funciona, també es difondrà al bar i la gent no hi caurà. De fet, en 2011 vam estudiar l’ús de Nesidiocoris tenuis per a controlar la Tuta absoluta en tomaca, també l’ús de plantes acompanyants. Fa un temps vaig vore a Instagram un vídeo on un llaurador deia que utilitzava eixe insecte i eixes plantes amb èxit, i afegia que després de 20 anys d’investigar ximpleries un llaurador ho va provar i li va eixir bé. Òbviament, no vull que se’ns reconega el mèrit d’això al meu equip, no ho busquem. Però sí que puc estar orgullós de què això que vam estudiar ara és aprofitat, tot i que ens emportem l’acusació, de retruc, que estudiem ximpleries. L’objectiu del nostre treball s’ha complit i s’ha fet una difusió correcta del coneixement generat.
Fa uns anys vaig discutir amb José Miquel Mulet, catedràtic de la UPV, que és més conegut pels seus llibres en què parla sobre alguns mites del menjar sa i dels productes naturals que per la seua ciència i docència a la Universitat. Si bé la seua intenció era bona en un principi ha acabat qüestionant el treball dels qui investiguem el control biològic de plagues, contribuint a la proliferació de negacionistes a l’agricultura. Tan llavors com ara pense que l’èxit literari de llibres de difusió científica és la tomba del científic, sobretot quan comences a parlar de coses que no saps del tot.
Els científics no necessitem ser coneguts, ni referents de ningú, necessitem tranquil·litat, temps i recursos per a investigar. Això farà que el que estudiem siga aprofitable per la societat. La fama, les invitacions a entrevistes i moure’s entre polítics només ens llevarà temps del més important que és investigar. Per desgràcia molts han preferit buscar la fama que investigar i això com a efecte col·lateral ha alimentat el negacionisme.





