Fins fa trenta segons no tenia ni idea de qui és Maria Pombo. Em posa sobre la pista una piulada de l’escriptor, periodista i amic Xavier Aliaga replicant a la tal Pombo que des dels seus comptes en xarxes socials ha afirmat que les persones que lligen haurien d’assumir d’una vegada que no són millors que els altres. El retret pot arribar a resultar ofensiu per als qui estan convençuts -com jo- que, sense els llibres, la humanitat no hauria eixit de dins de les coves. I com vulga que siga, el cas és que no li falta raó a la Pombo. Llegir, certament, no ens fa millors persones. Tampoc no ens fa millors, menjar en bons restaurants, copular regularment, anar a missa, tenir uns bons estalvis o escoltar Tangana, Vivaldi o Lou Reed.
De fet, Hitler era un lector voraç, igual de desordenat com d’entusiasta, que saltava de les novel·letes d’indis i vaquers a Cervantes, Maquiavel o Kant. Ho explica Timothy W. Rybak en Los libros del Gran Dictador (Destino).
L’altre carnisser del segle XX, Stalin, també li tenia tirada als llibres. L’historiador britànic, Geoffrey Roberts, té un llibre sobre aquesta passió del bigotut: Stalin’s Library. A dictador and his books (Yale University Press). Es veu que des de ben jove, el líder soviètic, llavors aspirant a intel·lectual, va devorar els textos de Marx, Engels i Lenin però també els clàssics russos com Tolstoi, Dostoievsky o Gógol. I fins i tot -com Hitler- va llegir el Quixot i, també, els textos de Shakespeare.
El tros d’ase de Pinochet era un bibliòfil impenitent. Ell, que va fer cremar milers de llibres i que va enviar a l’exili escriptors com Littín o Skármeta, va deixar al morir una biblioteca de 55 mil volums valorada en 2,5 milions d’euros. El periodista Juan José Peña conta en La secreta vida literaria de Augusto Pinochet (Debate) que la vocació del general li venia del seu complexe d’inferioritat. Ni a ell ni als altres sequaços els va entendrir el cor ni estovar el cervell, la lectura dels grans. Això és innegable.
Vet ací que si jo o el meu veí del replà haguérem empaitat al club dels llegidors amb qüestions de caràcter moral tan importants, la cosa no hauria tingut la menor importància. Però ha estat la senyora Pombo qui -malgrat ser lectora confessa de llibres d’autoajuda i decoració d’interiors- qui ha qüestionat les virtuts sanadores, nodridores de l’esperit que en teoria té la literatura universal encara que a Hitler no li funcionara. Pombo té més de 3’3 milions de seguidors en Instagram i unes quantes empreses que fa la pinta que van bé. No és una qualsevol tot i que no acabe d’entendre la fascinació del personal per aquesta influencer que a través de les seues fotos ens diu coses de la seua confortable existència alhora que endossa les seues marques a cor què vols. Milions de persones es senten concernides pel que fa, diu o mostra. No és una broma.
Pregunte a una de les seguidores de la Pombo, estudiant de dret i companya de la meua neboda, què és el que li agrada d’aquella senyora. Ben bé no encerta a saber-ho. Li agrada, diu entre rialles, que la influencer i el seu marit -que viu del mateix negoci- siguen tan Cayetanos, el seu estil de vida tant de l’Espanya d’abans….
No tinc res contra aquesta senyora. Però sí en contra d’aquesta idea que s’ha instal·lat entre una gran majoria de gent que llegir és un acte inútil, una pèrdua de temps, un ensopiment mortal, el pitjor i més absurd enemic de l’scrolling. Després està, encara, la colla del performative reading, dels qui fingeixen en llocs públics que estan llegint per semblar més interessants. Tot plegat, l’analfabetisme funcional potenciat per la IA i l’entreteniment tecnològic sense límits ha convertit la nostra societat en un ramat de zombies ignorants, sense criteris per a abordar les dificultats d’una existència en un context advers on ens estem jugant cada minut un model de convivència i uns drets conquerits després de moltes lluites. La gent passa milions de pantalles i poques pàgines. Ho patisc cada dia a les aules. I ho faig amb resignació, ràbia, impotència.
Deia Joan Fuster que els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres. És difícil imaginar, ho recordava Gustau Muñoz en un article, una vida sense llibres. L’experiència humana, afirmava, s’amplia enormement amb les lectures. Així ha estat en el meu cas. Fins i tot, els llibres potser sí que m’han fet un poc millor. He entès l’amor llegint Pamuk; o la soledat de l’home enmig de la deriva del seu temps llegint Zweig; o sobre l’absurditat del viure amb Camus… He rigut amb Hrabal i amb Roth.
Tal volta a ‘ells’ ja no els calen els llibres i quan arriben a ser-ne molts, més que ara, tancaran els escriptors amb les seues fantasies en enormes gàbies com en els zoos antics o en presons fetes d’algoritmes i proscriuran les llibreries i en faran piles amb els llibres per a botar-los foc com si els monstres d’Orwell s’hagueren escapat de les seues pàgines i camparen per tot arreu amb una set de venjança covada durant molt de temps.
Pobra Pombo, pobres scrollers, pobre Fuster.
2
