“Mamà, no puc comprar ni llogar cap casa; no m’arriba el sou”, eixa és la resposta a la pregunta i inquietud de la mare: “Fill, a vore si fas novieta, i t’instal·les en una casa, que ja és hora!” O siga, la independència dels fills depén hui del mercat, si no pots alcançar-te una casa, com t’has d’independitzar?
Fer nóvio o nóvia no és problema. Amb la llibertat de relació instal·lada, hui no resulta complicat trobar parella. Si de cas, el temps, l’ocasió… I aquí és on entren les xarxes i internet. Virtualment s’empra menys temps i es troben bones ocasions de coneixença i relació amb la gent. El problema és trobar un niu, una casa, on tirar endavant el projecte en comú. El mercat immobiliari ho posa difícil. Està tot pels núvols, caríssim.
Mireu què diu Apunt TV: “A Espanya, l’edat mitjana d’emancipació juvenil se situa al voltant dels 30,2 anys, amb una taxa d’independència d’aproximadament eel 14,5% entre els menors de trenta anys. Aquestes dades reflecteixen un retard considerable en comparació amb la mitjana de la Unió Europea, motivat principalment per la precarietat laboral i el cost elevat de l’habitatge”.
El cost mitjà de l’habitatge a la venda es troba en 2.933 €/m², en este estiu de 2026, un augment interanual del 13,1%. El preu de venda a València arriba als 3.485 €/m². Madrid, Balears i Barcelona, preus prohibitius. El preu del lloguer arriba a 15,3 €/m²/mes, que representa una pujada del 6,8% respecte a l’any anterior, segons dades de portals immobiliaris. Madrid, Barcelona i Balears, una altra volta, es distingeixen i poden arribar a 23 euros m2.
L’habitatge ix més car, en bastants casos, que el jornal cobrat per un jove. És impossible accedir a una vivenda. És impossible, per a la majoria, accedir a la independència i emancipació juvenil.
La capacitat de compra d’una societat, d’un col·lectiu, d’un individu, té un límit. Arribat o excedit eixe punt, el mercat es col·lapsa, s’atura. La demanda d’habitatge s’atura. Per tant, la venda s’atura i, en conseqüència, la construcció s’atura. Coses estes contraproduents per al mateix sistema. La solució rau en l’aturada prèvia de l’increment del preu de venda i lloguer de l’habitatge. I, possiblement, en l’abaixada dels preus de venda i de lloguer de l’habitatge. Què li farem!, estirar la manta més allà del que dona, pot deixar a la intempèrie els peus i cames. No tot és apujar i apujar preus, per a guanyar més i més. Arriba un punt en què tot se’n va a pastar fang, tot es perd. Potser, ara és arribat el moment d’abaixar preus de l’habitatge i ajustar-se a la capacitat de compra dels individus. O apujar sous, apujar nivells de vida, posar-nos a nivell europeu. Però això és una altra cançó. S’hauria de canviar de model econòmic, prescindir d’activitats econòmiques de baixa productivitat, per tant, de baixa creació de riquesa per a tots, com són la construcció i l’hostaleria, i apostar per la indústria del coneixement, xips i servicis avançats, agroalimentació… Però com això no dona rendiment immediat, els titulars de la riquesa prefereixen “xocolate pronto” i inverteixen en la vivenda i l’hostaleria de guanys ràpids, sense adonar-se’n que estem “tirant la casa per la finestra”…
