Les set i trenta-cinc, i com cada matí entre a la feina a l’institut, amb ganes i motivacions per anar i vendre’n. En sobta l’aparició, de la nit al matí, d’un gran expositor enmig de l’entrada. Algú, amb dedicació i cura, ha confeccionat i exposat a l’entrada del centre un acolorit muntatge fotogràfic. Les novetats sempre atrauen el meu interés i la curiositat –porta d’entrada del coneixement– em du a contemplar de més a prop aquella representació. Tanmateix, quan em fixe de prop, les fotografies em descol·loquen. Em costa temps i esforç reconéixer quina és la celebració que mostren.
Les xiques apareixien vestides com si anaren a un casori. Ells, al soterrament del pallasso més trist del circ. Hipèrboles d’indumentàries: talons de vertigen, escots fins a les profunditats, pentinats que mantenen un equilibri inversemblant i maquillatge picassià. Ells, amagant la vergonya sota una sobrietat i divertida, transpirant la incomoditat de sentir-se ofegats per llacets i corbates i dins d’uns vestits que els transformen els parents de primer grau dels germans Marx. I al mig de tot, l’escena inevitable: ella agafada del braç d’ell, caminant cap a l’escenari com si no haguera aprés res en tots els anys d’educació obligatòria i de batxillerat, deixant-se portar per ser presentada en societat amb les “millors gales”. Però el to més patètic, incomprensible, allò que fa entrar rodament de cap: els professors, orientadores, directius… una platea plena fent palmes. Què aplaudeixen?
Vaig pensar que potser havíem inventat la màquina del temps. En eixe moment vaig cercar amb la mirada els llocs on podria estar amagat l’artefacte. Havia de trobar-lo i destruir-lo abans que s’acabara el curs. Allò no hauria de repetir-se mai més.
Perquè, pel que sembla, després de dècades explicant a les xiquetes que podien ser enginyeres, metgesses, científiques, escriptores, astronautes o presidentes del que fera falta, hem trobat una manera molt més subtil de recordar-los que, al capdavall, el més important és que estiguen estupendes el seu dia, el dia de la graduació.
Aquesta americanada que ha anat entrant a poc a poc en les nostres escoles i instituts i que, en principi, no hauria de tindre res de roí. Acabar una etapa educativa és important. És normal voler-ho celebrar. És bonic reunir famílies, professorat i alumnat i recordar els anys compartits.
El problema arriba quan la festa deixa de celebrar els estudis i comença a celebrar una altra cosa.
La posada en escena.
La roba.
La imatge.
El ritual.
I, sobretot, quan recupera sense dissimular-ho, una litúrgia que pensàvem que havíem deixat enrere: la de presentar les xiques en societat.
Perquè hi ha alguna cosa profundament estranya en això que hem muntat.
Una jove que acaba batxillerat —que ja pot votar, conduir, anar a la universitat, treballar, decidir sobre la seua vida i, en alguns casos, anar a estudiar a centenars de quilòmetres de casa— arriba a la seua graduació convertida en una mena de princesa de conte.
I, al seu costat, un xic amb vestit.
Ell camina.
Ella desfila.
Ell acompanya.
Ella és mirada.
Ell sembla un adolescent que ha aconseguit que sa mare li pose la corbata.
I elles, de sobte, semblen dames d’honor, padrines, models de catàleg o senyoretes que esperen que algú els òbriga la porta del cotxe.
Tot molt modern, això sí.
Amb música contemporània.
I amb photocall.
No sé en quin moment vam decidir que l’emancipació femenina havia d’acabar en un vestit de gala i un taló de deu centímetres.
I no, no es tracta de dir a les xiques com han de vestir-se. Que cadascú es pose el que vulga. Una dona pot anar amb un vestit llarg, amb pantalons, amb sabatilles, amb escot o amb una armadura medieval si li ve de gust. La qüestió no és la roba. La qüestió és el ritual. És preguntar-nos per què, en una cerimònia acadèmica, les xiques acaben sotmeses a la pressió arcaica i estètica dels adults i els xics pateixen, de la mateixa manera, exposició pública de l’escarni i el patetisme estètic.
Per què elles han d’arribar espectaculars?
Per què elles necessiten perruqueria?
Per què elles han d’estar primes, maquillades, pentinades i perfectes?
Per què la seua graduació sembla, de vegades, més pròxima a una desfilada de moda que a la celebració d’un èxit acadèmic?
I, sobretot, per què necessitem un príncep? I més enllà, un príncep ridícul i amb acne.
I el ball… Perquè aquesta és una de les coses més fascinants de tot l’invent: la coreografia.
Ella agafada del braç d’ell.
Ell conduint-la.
Ella avançant al seu costat.
Una imatge que sembla innocent, fins que recordes quantes generacions de dones han sigut educades precisament per a això: per deixar-se portar del bracet d’un home, per agradar, per ser elegants, per ser escollides.
Ara els diem que poden arribar on vulguen. I després els hi posem un vestit de princesa i les fem acompanyar per un xic al costat perquè les guie cap a l’escenari.
És una contradicció preciosa.
I bastant educativa.
Però encara hi ha una cosa pitjor. Els xics poden anar a la graduació amb cara de xiquets. Elles no. Elles han de convertir-se, per una nit, en dones adultes. Han de semblar més grans, més sofisticades, més atractives, més segures, més perfectes. Ells encara poden ser adolescents. Elles han d’estar espectaculars.
I després ens sorprén que les adolescents visquen pendents del seu cos, de les fotografies, dels m’agrada, del vestit, del maquillatge i de com les veuen els altres.
Potser hauríem de començar a preguntar-nos què estem celebrant.
Perquè jo voldria una graduació en què una xica pujara a l’escenari perquè ha fet un treball magnífic, perquè ha superat un curs difícil, perquè ha descobert que li agrada la física, perquè vol ser veterinària, perquè ha escrit un poema extraordinari o perquè simplement ha aconseguit arribar fins al final quan pensava que no ho faria. No perquè aquella nit estiga preciosa.
I m’agradaria que els xics hi anaren també com el que són: adolescents amb granets, cabells impossibles, nervis i una corbata que els apreta el coll, literalment i metafòricament.
Que elles també pogueren ser adolescents amb granets, cabells impossibles i sabates còmodes.
I que ningú necessitara ser representant monàrquic de res. Ni príncep ni princesa. Una cosa molt més gran que això: alumnes que ixen a menjar-se el món.
Perquè després de tants anys dient-los que l’educació serveix per obrir portes, seria una llàstima que, just el dia que celebrem que les han aprés a obrir, els ensenyàrem que el que importa és com entren en societat, que l’important és el que representa el seu cos i la roba que porten. Anar del bracet. I ben maquillades.
