Els meus fills m’acusen de no llegir còmics. Jo em defense com puc: ja en vaig llegir prou quan era un teenager, i feia jaç tot el material de Marvel que trobava. L’acusació, però, és inocultablement generacional: ara el món de les novel·les gràfiques està de moda. Tot el que siga conjuminar dibuixos i paraules comunica en l’ona adequada. I una demostració palpable d’això és que no hi ha a penes mercat per als llibres de segona mà; en canvi, els tebeos es cotitzen a preus superlatius.
Sé del que parle: buidant la casa dels meus pares em vaig trobar en la conjuntura d’haver de desfer-me de tebeos i llibres dels anys 80. Eren els volums inoblidables que mitigaven l’avorriment de l’adolescència. En matèria gràfica, tots els personatges de Marvel em fascinaven: Spiderman, Els 4 fantàstics, La Massa, El Doctor Estrany, El Capità Amèrica… Venien en uns volums en format llibre, que vaig desar durant quaranta anys en un armari del rebost matern.
Quant als llibres que llegia en eixa època, ja vos els podeu imaginar. Bàsicament, la saga de Els 5 d’Enyd Blyton i també la de Els 3 investigadors. Tot en castellà, naturalment, l’única llengua que em van ensenyar a l’escola franquista. Després, progressivament, vaig anar afegint-hi lectures relacionades amb la Segona Guerra Mundial, tema que va enlluernar el final de la meua pubertat. És llavors quan vaig descobrir les novel·letes d’un tal Sven Hassel, un escriptor especialitzat en narracions bèl·liques protagonitzades per soldats alemanys una mica peculiars, per sort al·lèrgics al nazisme. Va ser un autor molt popular en aquells anys 80.
I ara, davant la meua sorpresa, quan he intentat vendre tot aquest material que no em cabia a casa he descobert que hi ha un mercat boiant per als còmics antics, però no per als llibres. Ningú vol llibres, ni nous ni vells. En vaig portar un bon grapat a una llibreria de Castelló de la Plana on deien que en compraven i em van donar 15 euros (sic), com qui dona una almoina, per un centenar de títols vells i nous (alguns d’aquest mateix any). Mirant-los per damunt, el comprador –un colombià més espavilat que una rata, com diuen al meu poble- va assegurar que els únics toms que tenien algun valor eren els de Sven Hassel…
En canvi, vaig ofertar en Wallapop els còmics antics i, davant la meua sorpresa, els vaig vendre per alguns centenars d’euros. També m’hi vaig desfer d’una guitarra acústica que tenia desada al seu estoig, nova de trinca, des de feia més de trenta anys.
I és així, amics: el còmic vell té un mercat, el llibre vell no. Però m’és igual. No em va recar desfer-me de tots aquells tebeos, amb què m’ho vaig passar tan bé al seu moment. El que ocorre és que tot això m’ha vacunat, potser, davant la temptació de llegir-ne de nous. No sé.
De tota manera, l’editorial Bromera ha tingut la deferència d’enviar-me l’àlbum il·lustrar Mediterrània, i m’ha agradat. Remarque això d’àlbum il·lustrat, perquè no és ni un còmic ni una novel·la gràfica. Simplement la il·lustradora Tres Voltes Rebel ha agafat la lletra d’una de les cançons més emblemàtiques de La Fúmiga i li ha posat dibuixos. El resultat és bonic, vivaç i funciona: ja va per la segona edició.
La Fúmiga no és el meu grup favorit, però el respecte. La seua música festiva i alegre ha fet forat i és d’agrair que en valencià un grup així puga omplir dos vegades el Roig Arena.
“Mare Terra, mare nostra,/ hui m’aclame als teus encants./ Casa meua és casa vostra/ una porta sense pany”.
Doncs això mateix: una crida tel·lúrica a revoltar-se festivament. Qui podria estar-ne en contra?
