La Constitució espanyola reconeix el dret a l’habitatge: «Tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat» (article 47). No cal dir que l’estat no ha estat mai capaç de garantir el dret proclamat per la també anomenada, tan ampul·losament, Carta Magna. Bé, ni aquest ni d’altres com el dret al treball, per no anar-nos-en més lluny. Diria més: no hi ha hagut govern a dreta o esquerra que haja seriosament fet complir la llei. Per una senzilla raó, perquè els drets reconeguts sobre el paper xoquen contra una llei universal de rang superior, la del mercat, que es podria dir igualment de la selva, si no fos que la selva ja deu ser el lloc més civilitzat d’un planeta que gira vertiginosament cap al col·lapse. La llei del mercat, de l’oferta i la demanda, descansa sobre el principi sagrat de la propietat privada i l’acumulació il·limitada de capital que permet especular amb les necessitats més elementals del personal, la de guanyar-se la vida i la de tenir un lloc on albergar-la. El denominat «estat del benestar» no deixa de ser un conjunt de boniques paraules escrites sobre paper mullat o lletra morta que inspira molts epitafis. L’esperit de la llei que s’expressa en l’aparatosa i inútil declaració de principis, constitucionals o no, s’hauria de materialitzar en la realitat, però és tan volàtil com aquells licors dels tonells que s’evaporen perquè beguen els àngels. En el cas que ens ocupa, els àngels es beuen tot el licor. La vista grossa, el somriure cínic, la trama de complicitats inconfessables, la inèrcia professional i la impunitat acompanyen el simulacre de lleis que són escrites perquè no s’hagen d’aplicar mai. El món, diríem, al revés, però és que sempre ha anat més o menys així. La realitat, la trista realitat, és que ni el treball ni l’habitatge no estan protegits efectivament després de quaranta-vuit anys de Constitució. Sent el de l’habitatge un problema de primer ordre en tots els països del nostre entorn, és a Espanya on ateny magnituds de tragèdia. Perquè es pot continuar fent la viu-viu, com han fet els governs bicolors que s’han alternat en el govern de l’estat, proclamant un dret que és lletra morta, mentre el nivell d’exclosos siga raonablement baix. Però quan la turisficació galopant de les nostres ciutats degradades a parcs temàtics és el principal estimulant monetari, els taurons de l’especulació alcen les aletes i esmolen els ullals per assegurar-se un negoci redó a l’ombra de la llei més silenciosa i eficient: la del capital. Un parc d’habitatges precari, cada vegada en mans de menys tenidors, sinistres fons voltors i bancs rescatats amb diners públics i als quals se’ls han condonat tots els deutes, forcen la pujada abusiva de preus i van sumant tragèdia rere tragèdia. No és només que llogar un pis en algunes de les nostres ciutats infectades pel turisme massiu s’haja convertit en un luxe impossible, sinó que gran nombre dels qui tenen un pis de lloguer es troben de la nit al dia amb preus que no poden pagar i abocats al carrer. Diguen el que diguen, però, el desgavell tindria solució si s’aplicassen algunes de les mesures que estan en vigor en altres països europeus i s’han revelat eficaces si més no per pal·liar els efectes devastadors de la llei del mercat.
Cíclicament el problema de l’habitatge es converteix en clamor quan generacions més joves s’organitzen en Sindicats de Llogaters disposats a donar la batalla en un tema que no es pot despatxar amb pedaços ni brindis al sol perquè està directament relacionat amb el model productiu d’una societat i amb una dependència desastrosa de la indústria turística. El cas, convertit en fenomen mediàtic, de la madrilenya Maricarmen Abascal, de 87 anys, desnonada i després restituïda a sa casa amb un lloguer més raonable, ha encès les protestes a les places i carrers d’arreu i provocat la redacció a correcuita d’un parell de decrets governamentals que ja veurem en què paren. L’encara més sagnant de Javi (de moment no n’ha trancendit el cognom), el sabater que s’ha suïcidat a Hospitalet de Llobregat al local d’on estaven a punt de desnonar-lo, és de moment l’última tragèdia d’una injustícia flagrant que empara el Déu Mercat i que afecta ja milions de persones. Mentre no garantesquen el dret proclamat haurien de tenir almenys la decència d’esborrar-lo de la Constitució i no allargar més la burla de la lletra morta. Però, és clar, a eixe pas el més probable és que es quedassen sense Constitució.
