Sovint s’esmenten els beneficis de la lectura, gairebé sempre lligats al fet que es tracta d’una forma d’oci individual, profundament vinculada a la cultura, tranquil·la, innòcua. És una afirmació ben imprudent si no es matisa: la lectura no és una deessa salvadora, sinó el desxiframent d’un codi que pot contenir qualsevol, qualsevol cosa.
No crec que la lectura siga una activitat individual. Potser ens ho sembla, de la mateixa manera que ens fa la sensació que estem soles quan conduïm, però és innegable que es produeix i es desenvolupa intricada en el teixit social: per exemple, anualment es publiquen llistes dels llibres més llegits, hi ha estadístiques que mostren a quines llengües es tradueix més, s’estudia com canvien els hàbits lectors amb el pas dels anys; a banda d’això, hi ha milers d’activitats que ajunten lectores: clubs de lectura, fires literàries, presentacions de llibres, col·loquis. Per tant, és improcedent que ens obstinem a convertir-la en un fet aïllat.
Precisament pel fet que forma part de l’embull social cal que mirem atentament el que s’hi emmiralla. Fa uns dies, al mig de la nit, parlava amb unes amigues sobre el risc que suposen els llibres pornogràfics que es comercialitzen i es consumeixen embolcallats en l’etiqueta de novel·la romàntica i algun sobrenom que indique que no conten senzillament una història d’amor. Conec molta gent que en llig obertament, que parla de com d’additives resulten, que les pren com a forma d’evasió.
És necessari evadir-se. Però és perillós si no procurem de mantenir encara que siga la punteta dels peus a terra. L’evasió amb mirada crítica és fins i tot més efectiva que l’evasió desfermada, perquè ens permet ser coherents amb nosaltres mateixes i ens ajuda a construir la realitat i a retrobar-nos quan hi tornem. En cas contrari, la realitat lluita per enderrocar l’evasió i l’evasió prova de deformar la realitat.
M’encanta que la lectura puga ser una opció d’oci, que s’allunye de la intel·lectualitat, que no tinga cap finalitat concreta. Però, de la mateixa manera que podem ser crítiques amb el consum audiovisual, amb el consum alimentari, amb el consum de l’alcohol, amb el consum del que siga, demane que siguem crítiques amb el de les lectures. I hi torne: són molt greus els danys que produeix la indústria pornogràfica audiovisual, i se’n parla ben poc, però encara es parla menys de com de perniciosos són els llibres pornogràfics. Com si no existiren. Com si no hi accedira el públic adolescent sense cap trava. Com si no pogueren estar als aparadors d’algunes llibreries sense que ningú s’alarmara.
Hem normalitzat que s’escriguen i que es lligen històries que s’agenollen davant de l’heteropatriarcat, on apareixen de manera sistemàtica exemples d’abús de poder, de relacions sexuals sense consentiment o de manipulació sense cap tipus de conseqüència. Se sent dir que són llibres intensos, impactants, exorbitants. És la mateixa societat on es linxen públicament moltes històries tradicionals i es versionen fent servir l’excusa que no són bastant modernes, que perpetren idees que ja hem superat, però precisament els contes ensenyen que els dolents sempre tenen un castic i que les relacions interpersonals s’han de cuidar.
Em costa de creure que no ens preocupe que hi haja una demanda tan elevada d’aquests tipus de llibres, que estiguen tan a l’abast. No es tracta de plantejar-se què és la literatura de qualitat, sinó d’adonar-se que el consum d’aquests llibres és perniciós perquè permeabilitza les relacions humanes i en naturalitza uns patrons masclistes i violents. I això, igual que la lectura, és una qüestió col·lectiva.
Escriure és codificar, encabir informació dins de les lletres; llegir és desxifrar, i després comprendre; les històries no són inofensives; la lectura, tan imprescindible, no és bona perquè sí. Encara que semble avorrit, hem de ser crítiques en l’oci, hem de ser crítiques a tothora, hem d’entendre que la ficció, malgrat que siga ficció, s’ha gestat a la nostra vora.
