Sense solució de continuïtat, els intrusos acaparen les adjudicacions de professorat de «valencià» de la Conselleria d’Educació. Ben bé hom pot afirmar que a hores d’ara l’ensenyament del «valencià» ja ha col·lapsat, ofegat per l’alta presència de manefles sense formació filològica ―imprescindible!― de la llengua a ensenyar. Ja m’hi vaig referir el 22 de juliol passat a les pàgines de Diari la Veu del País Valencià, en què denunciava la «invasió» d’intrusos, gent d’especialitat diferent als estudis de Filologia Catalana que acaparà la majoria de places de Llengua i Literatura Valenciana en l’adjudicació d’inici de curs (15 de juliol), i em veig obligat a referir-m’hi una altra vegada ara, en la primera adjudicació de setembre. Si en juliol els intrusos arreplegaren el 55,85% de les places, ara, en el començament de setembre, el 55,2% de les places ofertes han anat a parar a gent al·lògena a l’estudi filològic universitari de la llengua pròpia del País Valencià.
A mitjan juliol foren adjudicades places de «valencià» per al curs 2026-2027 a personal interí procedent de les borses de Cuina i pastisseria (1), Serveis a la Comunitat (1), Tècniques i procediments d’imatge i so (3), Processos i mitjans de comunicació (8), Filosofia (5), Música (1), Educació física (2), Orientació educativa (2), Tecnologia (1), Formació i orientació laboral (3), Intervenció sociocomunitària (3), Dibuix (12), Grec (1), Llatí (4), Francès (4), Llengua castellana (50), Anglès (24), Mestres de primària (23) i ―atenció!― la guinda del pastís, Geografia i Història (150). En total ―ostres!― 298 places, quasi tres centenars, ocupades per gent aliena en formació a l’ensenyament del «valencià», sobretot provinent de la borsa de Geografia i Història, que aportà centenar i mig d’adjudicats. Mentrestant, bona part dels titulats en Filologia Catalana i Llengua i Literatura Catalanes, la filologia del «valencià», amb els corresponents màsters d’educació en l’especialitat, condemnats a l’atur per haver estat relegats a la cua de la borsa.
Ara, en l’adjudicació del 3 de setembre, la gent adjudicada prové de les borses de Dibuix (5), Filosofia (3), Educació física (1), Llatí (1), Alemany (1), Francès (2), Anglès (3), Castellà (3) i una altra vegada, la traca final, Geografia i Història (32). En total 53 places de 96 convocades. Així que sumant les adjudicacions del 15 de juliol i del 3 de setembre, resulta que en els instituts valencians hi haurà, de moment, un total de 351 places de professorat de «valencià» ocupades per individus ―i indivídues― sense la corresponent titulació (graduat o llicenciat en Filologia Catalana o Llengua i Literatura Catalanes amb el màster específic) que l’habilita per a ser un professor competent en l’ensenyament correcte, avalat per la titulació corresponent, del «valencià».
La titulació corresponent ―atenció!― és la que habilita per a l’exercici d’una professió. Ningú imagina un llicenciat o graduat en Geografia o Història fent de metge en un centre de salut ni a un metge fent d’enginyer o viceversa. A la Conselleria d’Educació de la Generalitat, per obra i gràcia d’aquell pantomima de Conseller de la paranoia educativa «botànica», resulta que tot déu estava capacitat per a impartir «valencià», més de dues-centes titulacions, i, vociferada la brama, vingué la invasió resultant ―que riu-te tu de la de Ceuta― de la borsa de Llengua i Literatura Valenciana per la morralla sobrant de les altres borses a través de la «difícil cobertura». Ningú, absolutament ningú, comprovava ―i han passat anys i panys― la idoneïtat i els coneixements en la matèria a impartir de cada persona adjudicada. Un sorteig ―o sia, l’atzar― permetia l’accés a la plaça i a la borsa de «valencià». El resultat és el desficaci actual, en què subjectes mancats de la titulació escaient que avale els seus coneixements vampiritzen la borsa de «valencià» in aeternum, amb l’única motivació de clavar les dents, perquè l’Administració forassenyadament els ho permet, en un lloc de treball públic que, per titulació, mèrits i capacitats, no els pertoca.
Mireu, que és senzill d’entendre!: un tria els estudis universitaris que li venen en gana, que a ningú a priori l’obliguen a estudiar una carrera diferent a la que vol estudiar, per a treballar en el futur en allò que després d’anys de formació ha après. Els estudiants de Filologia Catalana i Llengua i Literatura Catalanes s’han format majoritàriament per a exercir la docència de la llengua catalana arreu de les terres on és llengua pròpia i si s’escau més enllà. L’objectiu final és formar l’alumnat lingüísticament i literària perquè a la fi de la corresponent etapa educativa s’arribe a un nivell competencial òptim en el coneixement i l’ús del català i de la literatura en aquest idioma. Només les carreres especialitzades en l’estudi de la llengua catalana ―o valencià― garanteixen l’adquisició dels coneixements adients per a poder ensenyar-la amb solvència i professionalitat. Us ben assegure que un intrús, una persona aliena a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, no reuneix les destreses, les aptituds ni els coneixements per a exercir la funció de professor de «valencià» amb la perícia suficient per a garantir l’aprenentatge correcte dels seus alumnes, per a garantir la formació de nous parlants de valencià. Potser n’hi haja alguna honorable excepció, que de tot trobarem a la vinya del Senyor, però la quasi totalitat són i seran personal sense formació en la filologia del «valencià», en molts casos ―n’he conegut― amb un coneixement migradíssim de l’idioma i, òbviament, sense la vocació que se li suposa a un docent per a impartir la matèria que ha estudiat i desitja impartir. Ara mateix, com resta demostrat a les adjudicacions de juliol i setembre, el sistema està saturat i col·lapsarà ―si no ho està ja― per la multitud d’indocumentats en el coneixement de la llengua i la literatura catalanes que acaparen la borsa d’interins d’ensenyament secundari de l’especialitat de Llengua i literatura valenciana.
Ho vaig dir fa un mes i ho torne a reiterar una altra vegada: si més de la meitat del professorat d’una assignatura no és especialista en la matèria que ensenya, el desastre educatiu està servit. Quan aquesta assignatura és, precisament, Valencià: llengua i literatura, les conseqüències de la presència d’un tal professorat, aliè a la matèria, són devastadores per a l’aprenentatge de l’idioma propi del País Valencià, puix que cal professionals de solvència contrastada per a assolir el propòsit final de l’assignatura ―no pot ser-ne un altre― de fer parlants de la llengua que s’ensenya, un objectiu imprescindible i inajornable per a la salut lingüística de la societat valenciana. L’alt nombre de personal inadequat impartint l’assignatura fa impossible la consecució de l’objectiu principal i accelera el procés de minorització de l’idioma, atès que la manca de coneixements del professor intrús interfereix greument en l’assoliment de les competències lingüística i literària de les persones a qui va adreçat l’ensenyament. Un intrús, un qualsevol d’aqueix més del 55% de professorat no especialista adjudicat en l’adjudicació de juliol i en la primera de setembre, no ensenyarà; si de cas, mancat de vocació, només impartirà la matèria de forma forçosa i merament rudimentària, la qual cosa és percebuda ―i tant!― per l’alumnat de tots els nivells sense excepció. Com a conseqüència d’això apareix la desafecció per l’assignatura. Si hom té poca idea d’allò que s’ensenya, poc hom podrà transmetre, evidentment. En tal circumstància, l’alumne deixa de considerar el valencià un vehicle cultural viu, que havia de fer seu, i acaba considerant-lo un simple tràmit acadèmic. Al remat, això soscava el prestigi social del valencià i fomenta l’animositat contra l’idioma, tan necessitat hui dia de suport actiu i de nous parlants per a poder superar la complicadíssima situació sociolingüística que afecta el present i el futur de la llengua pròpia dels valencians.
Urgeix ―és imperiosament peremptori― reestructurar la borsa de Llengua i Literatura Valenciana i purgar-la d’aquells subjectes que no reuneixen els coneixements ni les competències necessàries per a la impartició del «valencià». Ens hi juguem ―i no faig pas broma― el futur de l’idioma. En un temps en què el coneixement del «valencià» té l’escola com a principal referent, és una tremenda bestiesa confiar l’ensenyament de l’idioma a persones mancades de coneixements precisos, d’interès i de vocació. L’assignatura de Valencià: llengua i literatura sorgí, s’implantà i es manté per la necessitat d’estudiar, fomentar i cuidar el tret distintiu més determinant de la societat valenciana, com és ―qui ho dubta?― la llengua pròpia.
L’ensenyament del «valencià», el «català de tots» com diria Enric Valor, és socialment vital. Sense «valencià», sense el nostre català, no hi ha societat valenciana possible. Així que o protegim els valencians el nostre idioma patri i ―ep!― el protegim com cal, amb fermesa i sense badar, amb totes les conseqüències derivades, tots plegats i sense pusil·lanimitat, o l’alternativa és la barbàrie i amb el temps l’oblit, la desaparició com a societat singular, com a poble. L’assignatura Valencià: llengua i literatura és, indubtablement, la matèria vertebral del sistema educatiu valencià, l’únic tret distintiu que encara manté viu als nostres col·legis i instituts l’esperit del país, el vell regne que Jaume I bastí ara fa mes de set segles i mig. No obstant això, l’Administració educativa la banalitza desmesuradament, sense vergonya, la perverteix i la desacredita contractant una gernació d’individus inapropiats per a impartir-la. No veureu intrusos impartint castellà i anglès, les llengües prestigiades, però sí valencià. Per a ensenyar valencià ―ai las!― tant s’hi valen figues o castanyes, fins al punt que ja, a hores d’ara, en la docència de Valencià: llengua i literatura, el percentatge de professorat interí titulat en matèries diverses que no tenen res a veure amb el «valencià» supera el de titulats en la filologia del «valencià».
Mentrestant, els graduats i llicenciats en Filologia catalana o Llengua i literatura catalanes, sobretot els nous titulats i els que vindran, són relegats a la cua de la borsa o, el que és el mateix, al miserable atur en espera d’una oportunitat que, en el millor dels casos, trigarà a arribar. Que aquests titulats en la filologia del «valencià» tenen el dret a treballar en allò en què s’han format, trobe que tothom hi estarà d’acord. És esgarrifosament injust que els nostres filòlegs, els especialistes del «valencià», siguen desplaçats per la turbamulta d’intrusos que ara mateix estan instal·lats a la borsa de «valencià» per causes espúries i alienes a la necessitat de l’ensenyament d’una matèria vital ―bàsica!― per a la prosperitat social i cultural del país. Sobta, doncs, el capteniment de la Conselleria d’Educació, ja en temps de l’anomenat Botànic, origen de l’empastrà; sobta la inacció de les universitats valencianes i els seus departaments de Filologia Catalana, que haurien de denunciar tan brutal desficaci contra la ciència, la docència i la decència; i sobta ―o, més aïna, grinyola― el silenci eixordador de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El català, el nostrat «valencià», s’ha de protegir amb vigor i contundència contra les polítiques linguïcides i el menfotisme alienador que assota la societat valenciana. El contrari és caure en la barbàrie. D’igual manera, hom no pot consentir el menyspreu dels professionals del «valencià», vilment desplaçats de l’accés al treball.
Qui no vol una educació pública, de qualitat i en valencià? Se suposa que la cerca de la qualitat, de l’excel·lència, suggereix la incorporació a les aules dels millors professionals possibles per a exercir la funció docent. Una qualitat que, objectivament, només pot ser garantida amb el personal docent que posseïsca la titulació que avale els coneixements escaients, és a dir, els derivats d’una carrera universitària. No cerqueu, doncs, la qualitat docent en «valencià» ―és una obvietat― en aquells que s’han dotat de coneixements diferents, fins i tot diametralment distints, als que aporten els estudis de Filologia Catalana i Llengua i Literatura Catalanes. Un any més, però, comencem el curs amb mal peu. La borsa de Llengua i Literatura Valenciana manté els vicis heretats de la mala gestió en el passat de les «adjudicacions de difícil cobertura», origen del desgavell del present, en què un sòmines qualsevol sense els coneixements filològics suficients en la llengua d’Ausiàs March ―un intrús!― pot ser habilitat per a impartir classes de «valencià» i passar per sobre dels que sí són filòlegs de la llengua que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.
L’intrusisme degrada l’ensenyament del «valencià», el devalua acadèmicament i genera dolor i molta frustració en els professionals de la llengua que són privats de l’accés al treball. Vet ací un gran problema a solucionar, per dignitat de l’ofici de professor i per honestedat. A l’alumnat ―dit clar i valencià― no se li pot donar garsa per perdiu, com lamentablement està succeint. En qualsevol professió l’intrusisme és blasmat i no és tolerat, fins i tot és perseguit i castigat. Per què l’hem d’admetre els professionals del «valencià»? Els agents educatius ―tots!― no s’haurien de girar de costat, com ara per desgràcia fan, davant una iniquitat que amenaça amb esguerrar per sempre la formació de les generacions futures. Formar part d’una borsa no fa el mestre i molt menys redimeix l’intrús de la seua màcula: ser un paràsit. No ho oblideu: qui no sap, com és obvi, no pot ensenyar. Ja s’han esdevingut dues adjudicacions, amb els resultats escandalosos que he assenyalat més amunt. Aquesta setmana en tindrem dues més, el dia 8 (dimarts) i el dia 10 (dijous) de setembre. Més llenya al foc de la desraó i el despropòsit. Fins quan?
