Cada vegada que, en els mitjans de comunicació, em trobe notícies sobre tragèdies protagonitzades per immigrants, no puc deixar de recordar que visc en un país, en una comarca, on moltíssima gent, no fa massa temps, va haver de buscar-se la vida fora de les nostres fronteres. Van treballar de valent en els camps d’arròs de la Camarga on vivien en condicions indignes i eren considerats «uns espanyols de merda». Ara, em posa trist que alguns dels fills d’aquests emigrants, que van fent-se cada vegada més de dretes, reprodueixen el discurs que els venen els altaveus mediàtics que són gairebé tots dels mateixos amos. Repeteixen que aquesta gent que es juga el físic per fugir de la misèria són invasors violents que «assalten» les fronteres de Ceuta i Melilla. I malparlen de les convocatòries solidàries que apareixen en les xarxes que no parlen d’«assalts», sinó que fan servir una altra terminologia: «No són morts, són assassinats. Concentració a València per la massacre de Melilla». I em cabreja llegir el diari perquè veig que aquestes mateixes persones, de dretes, que aplaudeixen que la gent pobra caiga abatuda a Melilla, s’han posat eufòrics de la caiguda de Mónica Oltra i aplaudeixen sense cap vergonya que la Fiscalia no veja cap indici de corrupció en la compra de les famoses mascaretes del germà d’Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid. Els veig tan encoratjats que no tinc ganes de replicar-los ni passar-los les declaracions de José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, ja jubilat, que en el llibre La guerra de los jueces. El proceso judicial como arma política, explica la teoria, demostrada amb casos, que, a l’estat espanyol, els jutges actuen políticament per combatre els polítics que no són de la seua corda. Per acabar d’arreglar-me el dia, em trobe al diari Ara una «Radiografia del procés de reclutament d’un informador a través d’un jove que han intentat infiltrar a Joventut Republicana». Comence a llegir i em sembla una novel·la d’espies de veritat: «Enric Pérez s’espera al peu dels 144 metres de formigó, alumini i vidre de la torre Glòries de Barcelona amb el mòbil a la butxaca i l’aplicació de gravació en marxa…».
Tot això contextualitzat en una cimera de l’OTAN que té l’objectiu d’aconseguir un consens ampli respecte a la necessitat d’augmentar la despesa militar dels països europeus. Uns països que no troben un camí propi per resoldre sense dependències el camí de la seguretat. La guerra d’Ucraïna ha provocat una sèrie de canvis en les relacions internacionals i, sobretot, retorna l’OTAN al primer pla, com en l’època de la Guerra Freda. És com si retrocedírem en el temps i no buscàrem una solució de cara al futur. Quants anys retrocedirem? Segurament, els mateixos que retrocediran els Estats Units amb el tema de l’avortament, sobretot, les dones que no es podran permetre un viatge a un lloc segur. ¿Recordeu els viatges que feien, fa mig segle, les dones de l’estat espanyol a Londres per fer el que no es podia fer a casa nostra? Mireu els titulars d’avui: «Una reculada històrica». Una decisió, la dels Estats Units que els de sempre ja estan celebrant ací, a casa nostra, i que nosaltres hem de veure com un avís o una tendència. Perquè la tendència és evident i comencem a tindre ja una dreta encoratjada i una esquerra acollonida. Quan es perd la batalla ideològica, sense lliurar-la, passa el que passa. No hi ha pecat sense penitència.
