Ara comencen les veus que bufen des de Madrid i que ens diuen que cal un nou finançament, uns pressupostos progressius per a seguir “avançant”. Durant els darrers anys sembla que al País Valencià hi ha un cert consens, mai massa transversal ni intens en aquest nostre país d’incerta consciència nacional. Però cal no caure en el parany del centralisme: l’infrafinançament és un element central de l’empobriment del país, però ni és l’únic ni el més important.
Analitzem quins paràmetres actuen en mantenir dos aspectes que són els elements definitoris de la repercussió de l’economia sobre l’estructura social del País Valencià: l’escletxa social i el nivell de pobresa.
L’escletxa social, diferència entre els rics i els pobres, al País Valencià no és un fenomen conjuntural ni atribuïble a crisis puntuals. Si bé no ha variat molt en els darrers 15 anys, tot i ser pitjor que la majoria de les comunitats autònomes, no hi ha hagut una tendència a disminuir la pobresa, com sí que ha passat al País Basc o a l’Aragó, mantenint-se a nivell d’Extremadura o Andalusia. Les dades dels últims 15 anys mostren una realitat persistent: una taxa de risc de pobresa o exclusió social que es manté prop del 30% de la població, per damunt de la mitjana estatal i lluny dels objectius europeus de reducció de la desigualtat. Aquesta estabilitat en nivells elevats indica que la pobresa no és un accident del sistema, sinó una de les seues característiques estructurals.
Les tres dimensions clau que expliquen aquesta persistència són els salaris, el patrimoni i l’infrafinançament autonòmic.
El mercat laboral valencià s’ha caracteritzat durant dècades per una combinació de salaris inferiors a la mitjana espanyola i alta precarietat. Aquesta realitat es tradueix en un fenomen cada vegada més estudiat: el dels treballadors pobres. Encara que moltes persones tinguen ocupació, els ingressos no garanteixen la sortida de la pobresa. La temporalitat, la parcialitat involuntària i la dependència de sectors estacionals com el turisme generen una economia de la incertesa, i fan que una part molt important de la població treballadora ocupe llocs a la indústria de l’hostaleria, vora un 10% dels treballadors i treballadores. La conseqüència és clara: el salari deixa de ser un mecanisme de seguretat social i es converteix en un ingrés insuficient per a sostenir un nivell de vida digne, cosa que duu a la fragilitat del present.
Si el salari defineix el present, el patrimoni defineix el futur. Les diferències en estalvis, propietat immobiliària i herències actuen com un mecanisme de reproducció social. Les famílies amb patrimoni disposen d’un coixí que els permet resistir crisis, accedir a l’habitatge en propietat i finançar estudis o projectes vitals. En canvi, les famílies sense patrimoni depenen exclusivament dels ingressos mensuals i queden exposades a qualsevol xoc econòmic. A més, el patrimoni no només protegeix: acumula avantatges. L’accés a l’habitatge, cada vegada més car, reforça la divisió entre propietaris i llogaters, mentre que les herències consoliden desigualtats entre generacions. Així, la mobilitat social es debilita i la posició de partida familiar esdevé determinant.
En tercer lloc, tenim l’infrafinançament, que podem definir com la desigualtat institucional, i al qual cal afegir el deute històric, el qual es genera per la incapacitat de poder donar els serveis als ciutadans (sanitat, educació, dependència) i que obliga a l’endeutament per poder fer front a aquestes despeses. Evidentment, és l’Estat espanyol el responsable de la generació del deute en mantenir l’infrafinançament.
El sistema de finançament autonòmic ha situat històricament el País Valencià en una posició de recursos per càpita inferiors a les seues necessitats. Aquesta limitació té conseqüències directes en el desenvolupament social: menor capacitat per a reforçar serveis públics essencials, la qual cosa condiciona un sistema de salut i educació més tensionat, i menor intensitat de les polítiques de protecció social. El resultat és que l’estat del benestar valencià té menys capacitat per a compensar les desigualtats generades pel mercat. En altres paraules: la redistribució és més feble allà on més es necessita.
Aquests tres elements —salaris baixos, desigualtat patrimonial i infrafinançament— no actuen de manera independent. Formen un sistema interconnectat on els salaris baixos impedeixen acumular patrimoni; la manca de patrimoni augmenta la vulnerabilitat davant de crisis; els serveis públics insuficientment finançats redueixen la protecció social; i tot plegat reforça la persistència de la pobresa que es projecta cap al futur.
Mirem com funciona el tema: una treballadora de l’hostaleria, mal pagada, no pot acumular capital suficient per ajudar els fills a comprar (sovint ni llogar) un habitatge, però no sols actua sobre ella el fet de tenir un salari baix. Si vol tenir un accés a la sanitat segurament es plantejarà una assegurança privada, que en el cas que poguera pagar-la l’empobriria més (s’ha disparat el nombre d’assegurances privades contractades). La repercussió directa de la manca de serveis socials és una eina més d’extracció dels recursos de les classes mitjanes i treballadores. I produeix pobresa avui, però sobretot pobresa demà.
Aquesta dinàmica crea un cercle difícil de trencar, on la desigualtat no només es manté sinó que es reprodueix. És una desigualtat estructural, no accidental. Les dades recents de l’INE situen la taxa AROPE al voltant del 25–30% a escala estatal; el País Valencià es manté persistentment per damunt de la mitjana en diversos períodes. Aquesta estabilitat indica que no estem davant d’una anomalia temporal, sinó d’un patró estructural.
L’escletxa social al País Valencià no pot entendre’s només com un problema de renda, sinó com la combinació de tres forces estructurals: un model econòmic de baixos salaris, una desigualtat patrimonial acumulativa i un sistema de finançament insuficient.
En conjunt, aquestes tres dimensions defineixen una realitat incòmoda però clara: la desigualtat no és una desviació del sistema, sinó una de les seues formes de funcionament més estables. Les solucions no ens vindran de l’Estat, perquè és l’estructura econòmica de l’Estat la responsable d’aquest trident destructiu.
L’economia valenciana, malgrat tot, manté una diversitat i un dinamisme molt alts. Caldrien polítiques de comunicacions centrades en el País: un hub aeri amb Barcelona, l’impuls de l’eix mediterrani i un hub logístic de ports València-Sagunt-Barcelona, en col·laboració i no en competència. També són necessàries polítiques d’inversió en R+D+I i en turisme de qualitat, així com polítiques fiscals i financeres adaptades a les necessitats del País Valencià, entre d’altres. Però tot això només és possible si es disposa del poder per a legislar i transformar el model productiu. I això, al seu torn, sols s’aconseguirà amb sobirania política.
