Som un poble de pas, de pas entre diversos municipis de l’Horta Sud i a dos quilòmetres del nostre, Alfafar. La nostra vida mai no va ser fàcil. Aquest assentament en forma de barri dormitori es construeix com a resposta a la riuada del 57 i quasi es destrueix en la dana del 2024. Els nostres edificis encara tenen fang en els seus entresols, molts ascensors van quedar detinguts inexorablement, els parcs dels xiquets estan per reconstruir, els col·legis s’han convertit en barracons.
Patim tot tipus d’epidèmies socials i sanitàries (són responsabilitat de les polítiques que ens han abandonat): l’atur crònic dels 70 (hui fins i tot amb xifres de més del 30% de desocupació); l’heroïna dels 80 i el mortífer COVID dels 2000.
No obstant això, el nostre barri no és un barri marginal: és un poble digne, que s’alça tots els matins molt d’hora per a poder sobreviure. El desenvolupament de la societat civil i la identitat comunitària són les raons d’aquesta realitat. Ningú no ens va regalar res: l’asfaltat, el centre de salut, el clavegueram, els col·legis es van aconseguir per l’organització del veïnat, que exercia el seu dret a una existència digna.
La nostra població, en més d’un 75%, és migrant en primera o segona generació: primer vinguérem d’Andalusia, d’Extremadura, de Castella… i després, de Colòmbia, del Marroc, del Senegal i d’arreu del món. La migració no és el problema; és la nostra història i la nostra força. I, com tot migrant, som al mig i de pas entre el que vam ser i el que volem ser.
Som persones que construïm la nostra identitat com a comunitat, com a poble, en un fet essencial: haver de vendre la nostra força de treball en una situació de desigualtat que la fa molt barata.
A hores d’ara tenim una generació, la generació de Lamine Yamal, nascuda ací, però com tots nosaltres, enmig de tot: de la seua identitat, de la dificultat per a trobar la manera de trobar recursos per a poder sobreviure, de tindre la qualificació necessària per a això, d’apropiar-nos de valors que s’han de crear en la necessitat de l’interculturalisme present en les nostres poblacions, amb l’impuls de la joventut i l’arrel que, de vegades, es fa confusa per eixe tall, social i humà, que és la migració.
Què fem amb aquesta generació? Els miren com un problema i amb por, o confiem i facilitem que siguen part imprescindible de les nostres comunitats, que necessàriament ha de ser intercultural, si volem respectar els drets de les persones i dels pobles. És a dir, practiquem una convivència enfortida davant del discurs que l’extrema dreta vol imposar: la confrontació entre nosaltres mateixos perquè no puguem ser conscients que són els interessos dels que viuen en privilegis basats en el seu domini els que amaguen la realitat, envoltats de cants xovinistes d’una pàtria que no existeix.
Ara la Generalitat Valenciana vol ofegar econòmicament els centres de dia del projecte comunitari del nostre poble, on van els nostres “Lamine Yamal”: juguen, ballen i es qualifiquen professionalment. L’Ajuntament d’Alfafar vol tancar el supermercat solidari que facilita recursos a les seues famílies.
Al Parc Alcosa hi ha un fum de Lamine Yamal; de la seua sort, en gran part, dependrà la nostra.
