La tardor de l’any passat, en el debat de política general, el Pp va presentar a les Corts Valencianes una proposta per a eliminar els autors catalans del currículum de l’assignatura de Valencià en el batxillerat. Encara governava Carlos Mazón. Però no era una maniobra per a despistar. Al contrari: abans de ser nomenat president, Mazón ja havia anunciat que faria coses així i els del Pp l’havien aplaudit. En qualsevol cas, al cap de dos mesos, Mazón dimití i va ser substituït per Juanfran Pérez Llorca. La proposta de prohibir els autors catalans, que havia estat aprovada per les Corts amb els vots de Vox i Pp, seguí el seu curs i el febrer d’enguany es publicà un esborrany del decret, en el qual a més de vetar els autors catalans i mallorquins, es forçava a estudiar els dialectes valencians separant-los de la resta de dialectes catalans. Immediatament, un grup de professorat jove elaborà un manifest contra la proposta de decret i recollí en pocs dies l’adhesió de 220 departaments de Valencià dels instituts de Batxillerat. 220 departaments en són molts. Però la protesta s’amplià encara més i a l’inici de maig ja s’havien adherit al manifest contra l’intent de prohibir l’estudi dels autors catalans més de 500 departaments de llengües dels instituts valencians. Es tenia, per tant, una mostra clara del rebuig de tot el professorat de llengües (inclosos els departaments de Castellà o de Llengües Clàssiques) contra l’intent del Pp d’imposar la censura en l’ensenyament de l’assignatura de Valencià. Pocs dies després començava la vaga indefinida en l’ensenyament públic i, mentrestant, el govern del Pp guardava silenci sobre el seu intent d’imposar la censura i s’abstenia de publicar la versió definitiva del decret i les respostes a les nombroses al·legacions que s’havien fet. I què ha passat finalment?
El que ha passat és que el Pp s’ha vist obligat a modificar la lletra del decret de tal manera que ja no queden exclosos els autors catalans i mallorquins i han hagut d’admetre la unitat de la llengua catalana, encara que diuen que ells l’anomenaran “valencià” per qüestions purament legals. Han hagut d’admetre que el decret “no limita l’estudi dels autors d’altres territoris”. Per tant, Ramon Llull o Mercè Rodoreda continuaran estudiant-se als instituts i l’estudi de les varietats dialectals no es veurà deformada arbitràriament. On deia que s’havien de llegir “autores i autors valencians” ara diu “autores i autors en valencià”. La referència deixa de ser geogràfica i passa a ser lingüística. Tots els autors que han escrit en aquesta llengua que anomenem “català” o “valencià” tenen cabuda en el currículum.
La versió definitiva del decret continua sent intel·lectualment estúpida. Però legalment no té força per a prohibir res. És la primera vegada en aquesta legislatura que el Pp no té més remei que cedir en qüestions lingüístiques i culturals. Han hagut de recular i desdir-se de la intenció inicial del decret. Fer-lo operatiu, de fet. Els sindicats i les associacions s’han sabut moure bé i la reacció ha estat ràpida. L’escàndol que produí el decret va ser prou considerable com per mobilitzar els departaments de Valencià i, en general, els departaments d’ensenyament de llengües clàssiques i modernes. Mentre es decidia quan començava la vaga indefinida, el professorat havia estat informat de la gravetat de la situació i havia sentit parlar de la censura que el Pp pensava aplicar a l’ensenyament del valencià.
Al capdavall, el Pp havia de perdre. O ara o més endavant. Quan els professors explicaven a les famílies i als alumnes que el Pp volia prohibir l’estudi de Mercè Rodoreda o de Maria Mercè Marçal perquè eren catalanes –i només perquè eren catalanes–, la gent es posava les mans al cap. La censura tenia poques possibilitats d’arribar-se a aplicar, per la resistència que hauria trobat en el professorat. Una resistència que en bona mesura hauria vingut de la impossibilitat pedagògica d’obeir les bestieses que proposava el decret. En qualsevol cas, no ha calgut acudir a la desobediència civil. Millor. Ara només cal estar alerta a la interpretació que en faran les editorials.
