Fa uns anys, si algú t’haguera dit que el futur de la festa consistiria a començar a les cinc de la vesprada i acabar abans de les deu de la nit, l’hauries pres per boig. O per metge. O per regidor de Sanitat. La festa, almenys la que nosaltres coneixíem, començava quan es feia fosc. La nit era el territori natural de la disbauxa, de les promeses impossibles, dels amors fugaços, de les accions clandestines i dels esmorzars que arribaven sense haver passat pel llit.
Ara resulta que no. Ara la modernitat consisteix a eixir de casa després de dinar. He llegit que el “vespreig” s’ha convertit en un fenomen imparable a tot Espanya. Més de la meitat dels locals ja ofereixen aquestes sessions que comencen a la vesprada i que reprodueixen les mateixes dinàmiques de la nit: música, copes, ball i socialització. Però amb una diferència fonamental: a les deu o a les onze, cadascú a sa casa. Com les persones de bé. No negaré que la idea té avantatges. Pots prendre unes copes, escoltar música, retrobar amics i encara arribar a temps per veure el telenotícies. L’endemà et despertes sense necessitat de consultar Google Maps per recordar on vas deixar el cotxe ni de telefonar a ningú per preguntar què va passar a partir de les tres de la matinada.
El “vespreig” és, probablement, la victòria definitiva dels genolls sobre les hormones. També és la prova que ens hem fet majors. La meua generació va créixer amb l’aspiració de conquistar la nit. Hi havia qui recorria mitja província perseguint discoteques, pubs o sales de concerts. Però també hi havia altres nits. Recorde les vetlades llarguíssimes a ca Joan Fuster. Molt de whisky, fum de tabac, llibres apilats pertot arreu i converses que podien començar parlant d’Ausiàs March i acabar discutint sobre la Revolució Francesa, la Guerra Civil o les últimes misèries de la política valenciana. Ningú mirava el rellotge. Les hores passaven amb una lentitud feliç. Érem més joves i pensàvem que el món es podia arreglar parlant. O, almenys, entendre.
Aquelles nits també eren una forma de festa. Potser més silenciosa que una discoteca, però no menys intensa. Avui costa imaginar-les. La velocitat dels mòbils, les xarxes i els missatges instantanis sembla incompatible amb una conversa que dure fins a les quatre de la matinada sense cap altra urgència que la curiositat.
Avui, en canvi, una de les frases més repetides és: “Jo a les onze ja estic en pijama.” I no passa res.
O sí. Perquè darrere d’aquest canvi d’horaris hi ha també un canvi de societat. Els joves tenen menys diners, els lloguers són impossibles, les discoteques tanquen o es transformen i la pandèmia va acabar d’accelerar costums que ja venien de lluny. La festa s’ha domesticat. Ha perdut una part de la seua salvatgeria. Abans la nit era una aventura. Ara és una activitat compatible amb la digestió.
Però tampoc no convé idealitzar el passat. La memòria és una gran mentidera. Quan recordem aquelles matinades infinites solem oblidar els mals de cap, les ressaques criminals, les discussions absurdes i els viatges de tornada amb el sol entrant pels ulls com una condemna bíblica.
La veritat és que molts dels qui ara defensen el “vespreig” amb entusiasme són els mateixos que fa trenta anys juraven que moririen damunt d’una pista de ball. La vida té aquestes ironies. Al remat, el “vespreig” no deixa de ser una adaptació natural. Una espècie d’evolució de les espècies aplicada a l’oci. Els mateixos individus, les mateixes ganes de trobar-se, de riure, de brindar i d’escoltar música. Però amb l’afegit d’una prudència que abans ens semblava pròpia dels vells.
I és precisament això el que més gràcia em fa. Que un dia descobreixes que el vell ets tu.
