Es parla molt de la unió dels partits de l’esquerra per frenar els de les dretes. Segurament serà útil per incrementar vots, però possiblement insuficient.
La raó és que es posa massa èmfasi en el que es vol evitar: «Hem d’impedir que governe el “butoni” de les dretes». I es posa poc èmfasi en què es vol aconseguir, en el per què volem governar, en com canviarà la vida de les persones.
Fa 20 anys, George Lakoff en el seu llibre No pensis en un elefant, ja va avisar de la tendència de les esquerres a comunicar a la contra. Encara que hem millorat un poc, desafortunadament la tendència continua.
Et conte un cas històric per reflexionar sobre la importància de ser propositius i tenir missatges que encoratgen una bona part de la població.
El 5 d’octubre del 1988, durant la dictadura militar a Xile es va fer un plebiscit sobre la continuïtat de Pinochet al govern. En la campanya del referèndum, la tendència dels partits d’esquerra era explicar les tortures, els assassinats de la dictadura, era denunciar tots els crims comesos.
La intuïció de l’equip creatiu que portava la campanya per a votar «no» a la continuïtat del dictador sanguinari va anar en una altra direcció; els votants ja sabien els horrors. El que es necessitava era imaginar que un altre futur era possible. La campanya publicitària que va véncer la dictadura no va recordar el passat. Va apostar per l’alegria. El jingle més popular de la campanya va ser «Chile, la alegría ya viene», en lloc de «Mai més». Per mobilitzar les masses es va convocar la «Marxa de l’alegria».
Es va enfocar al futur en lloc del record. Els colors de la campanya eren els de l’arc de Sant Martí, en lloc del testimoniatge dels records negres. Va ser una decisió polèmica i contraintuïtiva.
El resultat va ser que va guanyar el NO a la continuïtat de Pinochet com a president de Xile.
Vols saber més sobre la campanya? Hi ha una pel·lícula molt interessant titulada No, del director Pablo Larrain on explica com es va desenvolupar l’estratègia.
Tornem al nostre País. Una campanya basada en «Que ve la ultradreta!!!», funcionarà? Jo crec que molt parcialment, perquè els que sabem què significa un règim autoritari som una minoria, la resta de la població no sap realment com impactaria en les seues vides i encara que ho fem saber, probablement no els resultarà creïble.
En les eleccions europees del 2024 vaig anar a quatre mítings de Compromís-Sumar a saludar a coneguts i fer contactes per a futurs clients. La majoria d’oradors tenien un to de queixa, de tristor «que ve l’extrema dreta». Com ja vaig comentar en un altre article, Els tristos no guanyen eleccions. Vaig pensar que en lloc de portar les meues targetes de coach polític, havia de dur les de psicoterapeuta, perquè molts discursos eren depriments.
Per fer el canvi, cal fer un canvi de mentalitat, de manera de pensar i d’imaginar-se la política. Quina és la dificultat? Que els càrrecs d’esquerres solen ser molt intel·lectuals i no solen entendre la importància dels estats d’ànim. I a mobilitzar, a engrescar l’electorat s’aprén.
Alguns pensen que és simplement un canvi comunicatiu. Realment, és moltíssim més. És un canvi d’ànim, un canvi d’actitud vital, un canvi d’enfocament que contagiarà els votants. I ens ajudarà a ocupar molts més espais en política i en societat. I guanyar molts més votants.
En posem? Què en penses? Et llig en comentaris.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
