He llegit al blog La serp blanca, d’Enric Iborra, la planiana 161, una reflexió de Josep Pla sobre la vida social que m’ha fet molta gràcia:
“Encara que faci una mica pobre, desfer-se de la vida social és un fet molt apreciable i que correspon a una concepció de la vida no gens banal i agradable. En aquest país, només s’hi pot viure passablement bé quan es tenen condicions per a fer de solitari. La vida social no té cap interès ni la mínima importància.”
Encara no havia acabat de llegir-ho, i ja li havia proposat a Enric quedar a esmorzar. A Pla cal llegir-lo, però no li faig molt de cas, sobretot quan contradiu la meua manera de ser. A mi m’encanta la vida social, la trobe necessària per a la bona salut mental: esmorzar amb els amics, dinar, sopar, allargar una conversa sense mirar el rellotge i veure el Barça menjant panadetes. Sé que això no respon a una concepció de la vida molt profunda, però a mi em diverteix. Al capdavall, o pastilla o paella: la frase de Ferran Torrent que ressalta Jesús Civera en comentar la biografia que li ha escrit Salvador Ortells a l’escriptor de novel·les de lladres i serenos, que, a les portes dels 75 anys, té molt clar que vol fer, si pot, amb la resta de la seua vida. “O celebrar la vida entorn d’un arròs i filosofant mediterràniament, o abandonar-se als fàrmacs anestesiants”.
No voldria, tanmateix, llevar-li tota la raó a Pla. La solitud també té algun avantatge. Llegir sense interrupcions, passejar sense haver de seguir el pas de ningú, quedar-se a casa perquè sí, no haver de donar explicacions de res ni a ningú. Hi ha dies que la millor companyia és no tindre’n cap. I també és cert que la vida social pot arribar a ser una obligació, una successió de compromisos i converses que de vegades no van enlloc ni t’aporten res o, simplement, no et diverteixen. Jo comence a tindre-ho molt clar: si és una obligació, em faig objector. Però d’ací a dir que la vida social no té gens d’interès ni la mínima importància hi ha un bon tros.
Jo necessite les dues coses. M’agrada estar sol, però també m’agrada trobar-me amb la gent, sobretot, amb els amics, que moltes vegades em porten a records que m’estime molt. Un esmorzar que s’allarga, una sobretaula, una discussió que no resol res, una conversa en què cadascú conta la seua. No sempre cal parlar de literatura, de política o de filosofia. De vegades, parlar de qualsevol bajanada és una manera ben digna de passar una bona estona. Així que ja tinc una bona excusa per a esmorzar amb Enric. Ell podrà defensar Pla i jo podré defensar els esmorzars. No sé qui tindrà més raó, però, si l’esmorzar és bo i la conversa també, per a mi ja haurem guanyat tots dos.
