El 18 de maig els i les andaluses voten un nou Parlament. Des d’una perspectiva espanyola, les principals preocupacions són si el PP assolirà o no la majoria absoluta i quant perdrà el PSOE. Però hi ha una altra lluita més amagada, que no apareix als mitjans espanyols, i interessa que romanga amagada: la lluita entre les dues esquerres situades a l’esquerra del PSOE, l’esquerra sobiranista que representa Adelante Andalucía i l’esquerra espanyola representada en el conglomerat Por Andalucía.
Els mitjans espanyols deixen constantment fora de les seues notícies Adelante Andalucía, la qual cosa, per als qui ens movem als límits de les institucions, no és ni nova ni sorprenent. Però encara pitjor que fer ghosting és la manipulació que els mitjans suposadament progressistes fan de l’existència de dues maneres d’afrontar la política. Sembla que no poden suportar l’existència de l’esquerra independentista.
Resulta curiosa la manera com un mitjà progressista espanyol dona la notícia del darrer CIS andalús. Ve a dir que l’esquerra alternativa tindrà un percentatge més alt de vots que Vox (14,8 % davant del 14,4 %), però un nombre menor de diputats: entre 9 i 12, enfront dels entre 17 i 19 de Vox.
Després ja diu que el nombre de diputats de l’esquerra alternativa espanyola seria d’entre 4 i 7, i el de l’esquerra andalusa, 5, amb un percentatge de vots del 7,9 % i del 6,9 %, respectivament.
Aquesta manera de donar les notícies és una forma clara i deliberada de manipulació informativa, en què el missatge que es transmet és que la fragmentació de les esquerres és la responsable que guanye Vox. Es tracta d’una visió que parteix d’un apriorisme absolutament assumit de manera acrítica pels espanyols d’esquerra, consistent a negar el pa i la sal a les propostes d’esquerres que naixen en les nacions sense estat i que, per tant, haurien d’estar subordinades a ells.
Si, com diuen les enquestes, i així ho desitge, Adelante Andalucía manté un resultat més que digne malgrat l’ofensiva propagandística espanyola, això farà que l’espanyolisme d’esquerres s’ho haja de repensar, en el sentit de si la seua insistència a continuar trencant el vot d’esquerres sols pel fet que ells són espanyols, enfront de les alternatives sobiranistes, no està, de fet, propiciant l’ascens del feixisme.
Aquest fet és especialment preocupant al País Valencià, que serà on la batalla entre les forces d’esquerres espanyoles per doblegar Compromís serà més dura, perquè és al nostre país on l’esquerra sobiranista està més infiltrada per elements espanyolistes i on els partits espanyols tenen menys possibilitats d’obtenir cap representant. Una representació que sols poden assolir de la mà de Compromís.
En aquest context, cal recordar que Sumar va desembarcar al País Valencià després d’haver-se compromés a no fer-ho, evidenciant fins a quin punt les dinàmiques de la política espanyola acaben imposant-se sobre els espais polítics propis. Igualment significatiu és el paper d’Iniciativa del Poble Valencià dins de Compromís, sovint afavorint una major permeabilitat del projecte valencianista a les lògiques de l’esquerra espanyola.
Tot això pot dur en orris les aspiracions del valencianisme polític d’esdevindre una força hegemònica al nostre país. La feblesa actual del projecte polític que representa Compromís, si no és capaç de posar per damunt de tot els interessos nacionals i socials del País Valencià, pot acabar diluint allò que ha estat, fins ara, la principal eina institucional del valencianisme.
I, com ja va passar durant la Transició, de nou és al nostre territori on es juga l’hegemonia d’una esquerra transformadora arrelada al territori, enfront d’una esquerra estatal allunyada de la gent i que fa política als despatxos. Això ja va passar quan el nacionalisme valencià —des del PNPV, el PSPV i el MCPV fins al BEAN—, per diferents motius i en diferents moments, va abraçar opcions espanyoles o va desaparéixer. Els ecos de les lamentacions per aquell procés de podridura del nacionalisme progressista valencià s’han allargat fins avui, i continuem patint-ne les conseqüències en forma de descapitalització, substitució cultural i espanyolització de la societat valenciana.
Repetirem l’error? O, altrament, serem capaços de posar al centre els interessos i la supervivència del País Valencià, ja de manera definitiva i al marge de les lectures interessades del moment polític que es fan des de les esquerres, sempre en clau espanyola?
