El curs ha acabat i la vaga educativa ha quedat en suspens, a l’espera d’una segona part d’expectatives incertes. De totes les reivindicacions que s’han posat damunt la taula hi ha hagut propostes clares i respostes més o menys elaborades, més o menys serioses. Les proclames per la presència del valencià a l’ensenyament han estat presents en totes les manifestacions, en tots els rètols, consignes i pancartes. Les propostes han estat més abstractes en este tema. Blindar un model plurilingüe amb el valencià com a llengua preferent està molt bé, la veritat. Però ni tan sols jo, que ho vull tot, que no renuncie a estudiar i viure plenament en la meua llengua… Ni tan sols jo puc imaginar un sistema que passe d’un ús vehicular de vergonya a un ús preferent i generalitzat. Com fem això partint del sistema que tenim? Com fem això amb tants prejudicis lingüístics palpables a tot arreu? Com fem això sense tocar una llei d’Ús que permet l’exempció del valencià en moltes zones del país? Si les propostes han estat presents, però abstractes, les respostes han estat ridícules, insultants. En termes col·loquials diem que això i res, tot és res. Podríem pensar que el valencià no li importa un rave a la conselleria. Podríem pensar que consideren el valencià i els valencians tan poca cosa que no mereixem ni ser tinguts en compte, que no mereixem ni una sola proposta seriosa.
Però jo pense tot el contrari. El valencià els importa i molt. De fet, els importa tant que és la seua línia vermella. Tenen un objectiu intocable, que és assegurar-se que el valencià quede encasellat en el seu paper de llengua de segona. El valencià no ha de passar de ser una llengua folklòrica, submisa i sobretot, prescindible. Ens ho deixen clar en cada paraula no dita en valencià, en cada llei, en cada subvenció que concedeixen a segons quines entitats… La llei Rovira vol regular un valencià que demane permís per a respirar. És el paradigma de l’autoodi i del menyspreu institucional. Ho és no només per la consulta infame, sinó per tota la seua lletra petita. Des d’un Pla de Llengües que imposa les comunicacions bilingües obligatòries fins les adaptacions lingüístiques que promouen el canvi sistemàtic al castellà, passant per l’interés malaltís a negar la unitat de la llengua catalana. L’escola no és un espai qualsevol. És el motor que pot engegar un canvi d’estatus a la societat valenciana. A l’escola es decideix si una llengua es dignifica o es rebaixa. El govern valencià ha pres la decisió inalterable de rebaixar-la. Rebaixar-la en hores de docència i rebaixar-la també en essència, en abast territorial, social i de mercat. És la seua línia roja.
Però resulta que el valencià també és una línia vermella per a nosaltres. Gràcies en bona part al breu i incomplet parèntesi de l’ensenyament en valencià en la nostra història hem aprés molt. Hem aprés que el valencià no és només una llengua d’estar per casa. Sabem que és una llengua de cultura i de futur; és una llengua en què estudiem, cantem, llegim, escrivim i estimem. Hem aprés que usar el valencià no és de maleducats ni és problemàtic. El valencià és un orgull perquè ens defineix i ens fa grans. I hem decidit que no ens faran tornar enrere, que defensarem la nostra llengua a l’escola i allà on calga. La seua línia roja és una tanca per a ofegar-nos. La nostra línia roja és el recordatori del lloc on no estem disposats a tornar. La lluita continua. I malgrat segles d’humiliacions i càstigs per usar la nostra llengua hem aprés no només a sobreviure, sinó també a resistir. I qui ha aprés a resistir acaba aprenent, tard o d’hora, a guanyar.
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.
