Tots els qui estimem el vell gènere literari inaugurat per Montaigne tenim un punt, una època, un amor Cioran. De tots els aforistes o aforismaires del segle XX, potser ningú com el savi de Răşinari va saber captar, a les seues sentències i assajos breus, la combinació exacta de profunditat, humor, perplexitat i desesperació. L’home que va escriure “l’escepticisme és la fe dels esperits ondulants” ens va ensenyar a desconfiar de Déu i els seus partidaris però també a posar entre parèntesis la raó i els seus monstres.
Conserve com un tresor les Oeuvres de l’autor de De l’inconvenient d’haver nascut, editades per Gallimard en 1995. Són 1.818 pàgines en paper bíblia –suprema paradoxa!- que cal anar prenent a glops curts perquè, com la cafeïna, en excés poden alterar irreversiblement qualsevol metabolisme. Per això em va suposar una satisfacció redoblada quan vaig poder editar, sent director de la Col·lecció Xènius d’assaig literari per a l’editorial 7iMig, el volum E. M. Cioran: l’escriptura de la llum i el desencant. Això va ser l’any 1999, quan el nostre primer segle agonitzava, i el seu autor era l’escriptor, professor i navegant Joan M. Marín. Aquests tres oficis eren probablement els adequats per a dur a terme la tasca hercúlia d’ordenar i sistematitzar una autèntica antologia del romanés, que apareixia per primera vegada en llengua catalana.
Anys després –ja entrat el segle XXI- vaig poder visitar la casa natal de Cioran a la seua aldea transsilvana, en un llarg periple per terres romaneses autènticament inoblidable. Però aquest no és un article de viatges. És un article per a celebrar que he retrobat l’amic distant Joan M. Marín amb ocasió de la publicació del seu propi recull d’aforismes, Hasta aquí es lo que sé (lo pensado y lo vivido). El volum es pot trobar a l’editorial asturiana Trea, especialitzada precisament en reculls de frases apodíctiques.
Parlar del llibre d’un amic sempre és delicat. Si no t’ha agradat el que escriu, resulta un compromís odiós que tendisc a evitar en allò posible. Però si t’ha agradat, llavors la gaubança és doble: pel plaer de la lectura i perquè eixa literatura siga obra d’una persona a qui estimes.
El text de Marín és d’aquesta segona classe. Li ha quedat un llibre que conjumina la profunditat amb un estil atractiu i punyent. Com el mestre Cioran, domina la frase curta però també l’assaig breu. El resultat ha sigut un festival del subratllat, perquè passar una línia de llapis per davall d’una sentència redona és una manera refinada de lloar-la en silenci.
Hasta aquí es lo que sé és un breviari de maduresa, un resum de vida viscuda servit amb una suau melangia i el fons de decepció imprescindible per al cas. L’autor s’hi baralla amb Déu, amb els trepes i amb altres miserables, perquè els millors enemics –i potser també els millors amics- són els qui l’atzar va fornint en cada etapa d’una biografia. Crec que Marín sap que el pitjor que li pot passar a un aforista és caure en la banalitat i el lloc comú. El bon aforisme requereix una càrrega més o menys intensa d’originalitat i de sorpresa. I Marín les té. Per això escriu que “Deixem d’odiar a Déu quan ja no el tirem a faltar… com a un examant, com a un examat”. O “Guanyar és un miratge. Amar és l’única forma de perdre que val la pena”. O encara “La melancolia ens manté vius en el desert, ens alleuja amb oasis del passat”.
És evident que les sensacions ambígües de la maduresa extrema (“Vaig deixar de considerar venerables els vells quan jo en vaig ser un”) són un dels motors s’aquest llibre. Com en el poema de Gil de Biedma “Qué la vida iba en serio”, la constatació de la vellesa i la mort aporten lucidesa allà on abans hi havia només la vida com a rutina inacabable. “Beneït el plaer –anota- que va dignificar els llençols que han de servir-nos de sudari!”. Si no es té el consol de la religió i tampoc el del gregarisme (i perdó per la redundància), només queda aferrar-se al màstil mentre la tempesta s’aproxima: “L’individu sorprén; la masa decep”, “Ser únic és simplement no ser intercanviable”.
Tots, escriptors o no, hauríem de llegar a la posteritat un volum com aquest. Un resum del que hem aprés, unes anotacions que servisquen d’advertiment –inútil- per a les generacions que vinguen darrere. Per a què aprenguen que hem sabut ser hedonistes però practicant un “plaer sensat”, i que no hem volgut mai guanyar molt sinó no perdre tant. Un programa per a la vida eterna tal com la postul·lava un altre mestre, Josep Pla: “La vida és més llarga que l’eternitat”. Però amb aforismes és més entretinguda i substanciosa.
