Fem memòria. Poc abans de les eleccions de 1999, Acció Cultural del País Valencià va llençar una campanya on l’eslògan que es feia servir deia: “Què ve la dreta! No voteu la dreta!”
A conseqüència, part de l’electorat va entrar en pànic. La finalitat essencial d’Acció Cultural fou mirar exclusivament per la seua supervivència, però col·lateralment va desplaçar la utilitat del vot cap al PSOE provocant el desgavell, la desfeta més dolorosa que ha patit el nacionalisme valencià al llarg de la seua història. Ens condemnaren a l’ostracisme més penós, sense tindre a penes presència institucional durant molt de temps.
Això va curtcircuitar la relació entre ambdues organitzacions ACPV i BNV. S’obrí un període de fredor, un divorci que roman fins a l’actualitat. Tanmateix, va comportar un cost sagnant, desencadenant-se un nombre elevat de baixes a l’esmentada societat.
La revenja mai no és bona, com tampoc ho és oblidar el passat, cal aprendre de les seues lliçons.
Considere que quan es col·loca la por per endavant del raonament i la reflexió deixant-se dur per l’emotivitat, es desestabilitza, es destrossa, s’immobilitza l’ésser humà, produint-se una regressió en tot allò que s’havia avençat fins al moment.
Ara Rufián ens nodrix amb la mateixa amanida. Ve a donar-nos consells: “Que ve l’extrema dreta! Que ve l’extrema dreta!”
I així salvar-se’n ell. Seria apropiat que ens explicara com pensa eixir de la cruïlla en què es troba immers dins del seu partit, i no estar tocant a totes les portes.
Ara sembla que alguns estan interessats a confeccionar una opció mitjançant l’apedaçament des de dalt, quan l’experiència ens ha demostrat que la solidesa d’un projecte es bastix quan la construcció es realitza des dels fonaments, és a dir, des de baix com s’ha treballat sempre en el nacionalisme valencià a través dels pobles i les comarques.
Un exemple força evident el tenim amb el BNG (O Bloque Nacionalista Galego). Tots recordem com va finalitzar aquell sofregit, batibull, mescladissa, de les marees. En l’actualitat amb el canvi d’enfocament assumit, cal veure per on caminen, en vies d’augmentar considerablement la representació al propi espai, fins i tot, fer-li el sorpasso al PSG. Ara bé, per a això cal tindre clar l’objectiu a perseguir, i no deixar-se’n dur pel camí fàcil com al nostre país alguns pretenen. A la babalà de segur ens tornarem a estavellar.
Per altra banda, a casa nostra s’està debatent si la fórmula d’ajuntar-se tots s’aplica sols a l’Ajuntament de València o s’estén a tot el País Valencià. Pense que l’intent d’aplicar aquesta darrera via generarà molta més resistència. Són molts els que van d’amagats perquè els convé que s’amplie a tot el territori, cosa que eixamplaria en gran manera els seients i les poltrones a repartir. Per contra, si això no es produïx, s’haurà de deixar fora un grapat de pretendents que ara per ara es mantenen a l’aguait.
Espere i desitge que als nostres benpensants, homenots, pròcers, se’ls il·lumine el seny i la generalització no qualle, perquè si d’alguna cosa ens distingim és en la política de proximitat, on es viuen les problemàtiques d’altra manera, té altres components, i davant les solucions en som més efectius. Per tant, el millor és conformar un equip cohesionat i arrelat al medi, no sotmés a interessos aliens.
Toni Antolí Gosàlbez, actualment jubilat, va ser regidor de la UPV i el BNV a Catarroja (l’Horta Sud).
