Ja els tenim ací. Des de fa uns dies governen la Generalitat colze amb colze: el PP de la corrupció i l’extrema dreta cavernària i temible pel seu fanatisme.
A l’última, Mazón, tal com va comentar en privat als seus confrares no li ha fet res «chuparla» als d’Abascal perquè l’encimbellen al poder. Algú dubtava que Mazón no es posaria de genolls si calia? És clar que no. L’esforç tampoc deu haver estat una tortura xinesa. Tot plegat, entre els seus i els de la torturada Ana Vega no hi ha gaires diferències. Ideològicament estimen i odien les mateixes coses. Culturalment són igual de castellans i estan igual de lluny de tot allò que en realitat represente ser valencià per més que apel·len a «nuestra lengua», per més que professen amor etern a «nuestra región» i per més que es disfressen de llauradores, magdaleneres o bellees del foc. La identitat valenciana és per ells a penes un matís de la identitat espanyola tan castellanocèntrica. Tot el que no siga això els fa nosa, els irrita, els posa en evidència, impedeix la seua pulsió assimilacionista. Espanya una amb la seua «rica variedad regional» i lliure de comunistes, socialistes, protestants, emigrants, valencianistes, dissidents…
Durant la sessió de la seua investidura a Mazón se’l veia desimbolt, content. No es va tallar gens en fer befa junt amb la nova alcaldessa de València de Ximo Puig i, sobretot, de Joan Baldoví, en el moment de les seues intervencions. Mentrestant, el diputat Miguel Barrachina Ros, cap de campanya de Mazón, va escridassar els seus adversaris amb les maneres d’un autèntic Goebbels enfurismat. Ridícula la intervenció de Vega amb aires de senyoreta Rottenmeier i predica vicentina anunciant la redempció pel foc dels pecats comesos per l’anterior govern entre lloances a la pàtria espanyola. Tot més que previsible. L’exquisidesa i la cultural no formen part d’una extrema dreta espanyola -siga més moderada o no- nascuda de la dictadura franquista, de les entranyes del feixisme mateix.
L’espectacle només ha fet que començar. En pocs dies ja hem vist per on aniran els trets. A Nàquera l’ajuntament governat per Vox i PP han prohibit les banderes LGTBIQ+ en edificis públics. Una decisió sense cap fonamentació legal, d’un autoritarisme claríssim, decididament instructiva. En algun altre poble exaltats sense adscripció política coneguda han arrencat aquesta mateixa ensenya i han deixat la bandera espanyola de Franco.
A València, la presidenta de les Corts Valencianes, Llanos Masó i els seus confrares, es van apartar de la pancarta que condemnava l’assassinat masclista de l’altre dia ocorregut a Antella, a la Ribera Alta. En algun moment fins i tot alguns dels diputats de Vox s’han permès riure no sabrem mai de què ni de qui. Per als de Vox, segons diuen, són més importants les víctimes que les pancartes.
A Borriana el regidor de cultura Jesús Albiol -d’Abascal també- en nom de la puresa d’Espanya ha decidit cancel·lar les subscripcions a la biblioteca de Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock i Llengua Nacional. Després de la feta, Albiol, en una piulada encapçalada amb una bandera d’Espanya i un Misión complida, bramava: «El Ayuntamiento de Burriana no seguirà promoviendo el separatismo catalán con el dinero de los burrianenses. No somos catalanes de segunda, somos valencianos y españoles de primera». Com no podia ser d’una altra manera, el torero Barrera i futur conseller de Cultura, va felicitar la fanfarronada del regidor amb un «Bravo, Jesús. Nuestra identidad valenciana y española en pié (sic)». La resposta de la publicació Sàpiens ha estat regalar una subscripció a Borriana.
Borriana no és Albiol, però. És la ciutat del periodista i dirigent republicà Vicent Marco Miranda, del cardenal Tarancón, de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, del periodista Artur Perucho, del militar Amat Granell un dels llibertadors del París ocupat pels nazis, de l’advocat i professor Vicent Franch, de l’historiador de l’art Borja-Villel, dels escriptors Octavi Monsonís, Josep Palomero, Iban Lleó Llop, Joan Garí, entre molts altres. Albiol no és res. No pot dir què hem de llegir i què no.
Vega tampoc és ningú. Una aspirant a advocada a sou de tots per ser diputada d’unes Corts que el seu partit vol suprimir. Una senyora que diu defensar una llengua que no ni sap parlar ni parlarà mai.
Tot igual que sempre. Pocs canvis, si de cas variacions sobre la mateixa partitura esgrogueïda. Valencians que abominen del valencià encegats pel seu fanatisme nacional o pel seu autoodi decidits a exterminar-la de la vida pública. Una dreta disposada autoritària sostinguda per interessos econòmics inconfessables. Una part important de la població en un estadi mental prepolític, preses fàcils per als discursos populistes en un món convuls.
Les noves generacions no van viure els anys de plom, els de les bombes contra les llibreries, els dels atemptats contra Joan Fuster, Sanchis Guarner, el president Josep Lluís Albinyana… Molts pocs se’n recorden de les hordes d’analfabets cremant llibres en valencià en la plaça de la Verge igual que unes dècades abans havien fet els nazis amb totes aquelles publicacions considerades degenerades.
A força de garrotades la dreta va imposar el seu univers simbòlic, un fals consens que a la pràctica equivalia en molts sentits a una rendició dels postulats de l’esquerra en relació al nou marc històric que s’iniciava amb l’establiment d’un govern autonòmic. Mai no en van tindre prou amb aquella rendició.
S’ha dit moltes vegades que l’anticatalanisme havia mort al País Valencià però no és veritat. L’anticatalanisme, la manifestació de l’espanyolisme més furibunda ací i en Santander o en Mèrida, només esperava a casa nostra el seu moment.
I amb tot i això, no podran culminar l’assimilació del País Valencià perquè el seu èxit ni tan sols depèn de cap formació política o d’una conjuntura determinada. La barbàrie d’aquest feixisme aparentment atenuat farà molt de mal però passarà i quan passe els valencians serem més forts.
