Tothom ha vist les imatges del passat 3 de novembre quan els reis d’Espanya, acompanyats per Pedro Sánchez i Carlos Mazón, van visitar un dels pobles més colpejats en la que ja es considera la catàstrofe més greu de la història moderna del nostre país. Evidentment, no cal ni dir que la violència no està ni estarà mai justificada, i de seguida vam saber també que molts dels que van promoure els disturbis pertanyien a grupuscles de l’extrema dreta neonazi. Però, malgrat això, la ciutadania tenia motius per a la ràbia i l’enuig perquè era el cinqué dia i se sentia absolutament abandonada per uns polítics que eren els únics que tenien la resposta al seu desemparament. «Entiendo la indignación», va dir aquella vesprada el president de la Generalitat. Carall, com per a no entendre-la! «Gracias por estar siempre al servicio de los españoles», va tuitejar Feijóo poc després dels incidents. Per a mi, anar-hi a fer-se la foto i mostrar una falsa solidaritat cinc dies després de l’hecatombe no és estar al servei dels valencians i les valencianes.
Per a copsar bé aquest boicot a les autoritats, sobretot ara que ja ha passat més temps, tan sols cal recordar alguns dels motius pels quals la gent estava tan indignada aquell matí. Primer, perquè havien fallat tots els avisos i la riuada els va agafar per sorpresa. Segon, allí encara no havia arribat maquinària pesant que poguera retirar les muntanyes de cotxes, de mobles i objectes inservibles i de fang que els veïns havien tret de les vivendes, la qual cosa impossibilitava que algunes persones pogueren eixir de les seues cases. Tercer, hi havia encara molts habitatges sense aigua ni llum. Quart, ni rastre dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat, els veïns ho havien de fer tot, des de buscar els desapareguts fins a traure l’aigua dels garatges amb autobombes particulars. A buenas horas, mangas verdes, que diu el refranyer castellà. Al mateix temps, Mazón no va mobilitzar els bombers forestals valencians ni va acceptar inicialment l’ajuda dels bombers catalans simplement per la seua procedència. Un sociòpata de llibre. Cinqué i últim, els problemes de salut pública per infeccions començaven a preocupar la població. Les hores i els dies van passar mentre els afectats es desesperaven. I d’ací als exabruptes només hi ha un pas.
La tensió que es va viure aquell migdia a Paiporta amb els monarques no té precedents en el putrefacte regnat espanyol ni de cap altre sobirà europeu. Mai s’havia vist una visita reial a conseqüència d’un desastre ambiental, en aquest cas de magnitud colossal, amb tanta tibantor com la que van tindre Felip VI i Letizia, que els va ploure no solament fang, sinó també tota mena d’insults. Sens dubte, la imatge del poble paiportí escridassant els reis és un acte simbòlic, diria que revulsiu, que té una importància fonamental. A la reina, en un moment determinat, se la va vore plorar. Ell, abans de ficar-se en el cotxe oficial, va fer un gest amb les mans com demanant perdó, i la lectura dels llavis fa pensar que va dir: ¡lo siento! Alguns periodistes consideren que aquella va ser una de les jornades més complicades de la regència del Preparat. Efectivament, la situació fou inèdita, fins al punt que van haver de suspendre anar, com estava previst, a Xiva, on la gent, en saber-ho, cridà «¡cobardes, cobardes!»
En tot cas, no és la primera vegada en la història que el poble de Paiporta arremet contra un enemic. En l’imaginari col·lectiu de la localitat hi ha la gesta de Vicent Domènech, més conegut com el Palleter, que el 23 de maig de 1808, a la placeta de les Panses, es va alçar contra les tropes franceses capitanejades per Napoleó després que Ferran VII, el pare de la rebesàvia del corrupte i fugat Joan Carles, haguera cedit davant els gavatxos i els hagueren venut la nació mitjançant la signatura de l’Estatut de Baiona. El fang que volava l’altre dia a l’epicentre de la catàstrofe era l’equivalent de les faixes a principi del segle XIX, i els crits populars de la gentada «¡Viva Fernando VII i muiguen els traïdors!» van ser substituïts, en aquesta ocasió, per «¡Fuera!», «¡Asesinos!», «¡Pedro Sánchez, hijo de puta!» o «¡Mazón, dimisión!» És veritat que l’hortolà, fill il·lustre d’aquest municipi de l’Horta Sud, no victorejava el felló absolutista, la seua revolta no era contra el poder, però sí contra els invasors, i potser el diumenge passat els veïns, d’alguna manera, es van sentir assaltats per un desplegament d’autoritats impresentable que tan sols volien sumar una foto més al seu àlbum de màrqueting institucional. En qualsevol cas, estic convençut que si el Palleter visquera, allò que demanaria ara serien millores en les canalitzacions hidràuliques i en el barranc de Poio per tal d’evitar inundacions com la que han viscut els seus paisans. Això seria agafar el bou per les banyes, i no el que ha fet aquesta colla de dirigents públics impassibles i sense cor.
Perquè, a aquestes altures de la cronologia dels fets, que l’ajuda a les zones afectades ha arribat tard, malament i amb comptagotes és una evidència irrebatible. Allò viscut a Paiporta era previsible perquè la còlera des del primer dia d’uns veïns que no podien cobrir les seues necessitats més bàsiques era palpable. Recordem que aquell diumenge, cent huit hores després de la calamitat, només hi havia 5.000 militars desplegats per a una zona devastada amplíssima, a banda dels 2.500 efectius de la UME que havien arribat dimecres. Ara ja n’hi ha molts més, però quan la multitud va explotar enfurida, crispada, el nombre d’efectius era, senzillament, ridícul i vergonyós. Per què no hi havia ja 25.000 o 30.000 homes i dones de l’exèrcit ajudant la població? És la pregunta que tots ens fem. Algú l’haurà de respondre algun dia, i espere que siga davant un tribunal de justícia. Hi van poder arribar els periodistes però no els serveis d’emergències. «Me parece hasta inmoral preocuparme de la tormenta política. Aquí estamos en currar», va declarar Mazón a la cadena COPE. Es pot ser més frívol i cretí? No era la tempesta política, senyor Malson, era el furor de la ciutadania per la incompetència, la primera i fonamental la de vosté com a màxima autoritat del País Valencià.
Jo no entenc de competències autonòmiques i estatals. Al poble, en una situació tan crítica com la viscuda, li la rebufa la cogovernança. La realitat és que l’ajuda no estava allí aquell dia perquè l’incapaç de Mazón no l’havia sol·licitada, i l’arrogant de Sánchez, a fi d’evitar el xoc corporatiu amb l’excantant i aspirant a Eurovisió, no la va enviar motu proprio. L’un per l’altre, la feina per fer. I els reis van patir el dany col·lateral de la ira de tot un poble contra els seus governants, que no han estat a l’altura de les circumstàncies, que han fet una gestió nefasta tant pel que fa a les pèrdues personals com materials i que els han deixat desatesos de la mà de Déu. A eixa ciutadania que ho havia perdut absolutament tot, la política els havia de donar una solució, i hi insistisc, eixa resposta imperiosa no va arribar quan i com tocava.
Que l’encoleriment dels valencians era contra el Molt No Honorable, un bufó parapetat darrere del Borbó, i el president del Govern d’Espanya, que havia escampat el poll en vore completament descontrolada la situació, i no tant contra ses majestats no significa que defenga la presència d’aquests allí. Primer, perquè soc republicà i la monarquia em sembla una institució del tot anacrònica completament desfasada i allunyada dels temps en què vivim. Però, sobretot, perquè a Paiporta, aquell matí, l’única cosa que feia falta eren mans que ajudaren. Per què no es van posar unes botes, van agafar una pala i van llevar fang com feien els milers de voluntaris? Què pretenien dir-li al poble amb aquell passeget estúpid quan la gent duia ja cinc dies traent, amb les seues mans, llot i més llot? Felip no va llevar chapapote de les costes gallegues quan era príncep l’any 2002, i ara tampoc s’hi ha arromangat. Vergonyós és poc.
La gent els recriminà que la comitiva reial, tan multitudinària com esperpèntica, duia més de dos hores interrompent el pas dels tractors que faenejaven en les tasques de neteja. «Si quieres, no vengo y me quedo en Madrid», va respondre Felip VI a un dels veïns indignats. Vine a tirar una mà, li hauria respost jo, no al fotoreclam. Si no vens a col·laborar, molestes i, fins i tot, provoques. En tot cas, potser l’error fou mesclar el paper institucional de la Corona espanyola amb l’executiu de Sánchez i Mazón. Van voler mostrar una unitat, però la unitat que necessitava el poble era la presència de soldats, policies i bombers. En qualsevol cas, no cal dir que la visita era inoportuna i innecessària, que hi sobraven els quatre i que la van estacar fins al mànec. «¡Ay, Manolete, si no sabes torear, para qué te metes!», que deia el pasdoble.
Afortunadament, no tots els buròcrates han actuat igual de malament. L’administració autonòmica i l’estatal no han pres les decisions immediates, pertinents i audaces que requeria la situació, però, en canvi, sí que molts alcaldes i alcadesses han tingut un comportament exemplar precisament perquè han estat i estan apegats a la realitat, prop del poble, i també els hem vist pala en mà llevant fang. A més, alguns com el d’Utiel o la de Torrent van prendre decisions valentes aquell fatídic dimarts 29 d’octubre que van salvar moltes vides. A diferència d’altres gestors, els regidors locals han sabut llegir el missatge que els han enviat els seus veïns i han estat amb ells al seu costat. Chapeau!
En resum, la gravetat dels incidents ha donat la volta al món. Les imatges mostren la distància sideral que hi ha entre el poble pla, del carrer, i els nostres dirigents i la Casa Reial, que no són capaços d’entendre allò que els damnificats per la tragèdia demanaven amb desesperació i d’atendre’ls. Però tots ells eren els representants de l’Estat («Todos somos Estado», ha repetit últimament Pedro Sánchez), i precisament allò que ha fallat ha sigut l’autonomia i l’Estat. Els governants, des del primer dia, s’han dedicat a allò que saben fer, el politiqueig, a tirar-se les culpes els uns als altres, a parlar de colors i de banderes quan als ciutadans ni els va ni els ve això ara mateix i allò que necessitaven, i continuen necessitant encara, són solucions que no arriben. ¿O és que esperaven que els reberen amb la catifa roja estesa i un ramell de flors quan era obvi que es tractava d’una visita per a la galeria? Per això, trobe absolutament comprensible la indignació de la gent, una protesta m’atreviria a dir que legítima i catàrtica contra la classe política en general, que ha fet gala de la seua més absoluta ineptitud. Les persones reaccionaren de forma exclusivament emocional, i en unes circumstàncies tan difícils com aquelles resultava impossible que actuaren d’altra manera. No és qüestió de demanar la lluna en un cove.
I acabaré amb un fragment del poema El fang, la pluja del Llibre d’exilis (1971) del nostre cèlebre poeta Vicent Andrés Estellés, del qual commemorem enguany el centenari del seu naixement, uns versos durs però pertinents, potser premonitoris, que ens parlen d’eixe element mescla d’aigua i terra que ha inundat les nostres vides dràsticament:
«El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades,
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.»
