Comence a llegir Extinció (traduïda per Clara Formosa per a l’editorial mallorquina Quid Pro Quo), de Thomas Bernhard, i la sensació de colp de puny al ventre que sempre m’ha provocat aquest autor torna de seguida. Diuen les cròniques que Extinció. Un enfonsament (Auslöschung. Ein Zerfall, 1986) és la darrera gran novel·la i el testament literari de l’escriptor austríac. Es tracta d’una de les seues obres més extenses, complexes i demolidores, concebuda com una autèntica neteja a fons contra el seu passat, la seua família i la societat austríaca. La història se centra en Franz-Josef Murau, un intel·lectual austríac que viu un exili voluntari a Roma, ciutat on intenta fugir de l’asfíxia de la seua terra natal. Tot canvia quan rep un telegrama que li comunica que els seus pares i el seu germà gran han mort en un accident de cotxe.
Aquest fet luctuós és el desencadenant de la llarga diatriba verbal de Bernhard contra tot el que es mou: la família, la pàtria, la religió… Tot comença observant unes fotografies dels parents morts. Llavors escriu Bernhard:
“La fotografia només mostra un instant grotesc i estrany, vaig pensar, no mostra una persona com ha estat al capdavall durant tota la vida, la fotografia és una falsificació perversa i insidiosa, qualsevol fotografia, és igual qui hagi fet la fotografia, és igual qui hi surti fotografiat, és un atemptat absolut contra la dignitat humana, una falsificació monstruosa de la naturalesa, un acte mesquí i inhumà”.
I afegeix:
“Els que fan fotos cometen un dels crims més mesquins que es puguen cometre, perquè amb les seves fotografies converteixen la naturalesa en una farsa perversa. Les persones, a les fotografies, són uns ninots ridículs, disorsionats fins a ser irreconeixibles, de fet mutilats, que fixen els ulls, espantats, a la lent perversa, apàtics, repugnants. Fer fotos és una passió abjecta que contamina tots els continents i totes les classes socials, una malaltia que afecta la humanitat sencera i de la qual no es podrà curar mai més. L’inventor de l’art de la fotografia és l’inventor de la més misantròpica de totes les arts. Li devem a ell la desfiguració definitiva en una ganyota perversa de la naturalesa i de les persones que hi viuen. Encara no he vist en una fotografia una persona natural, i això vol dir veraç i real, com tampoc no he vist encara en cap fotografia una naturalesa veraç i real. La fotografia és la desgràcia més gran del segle XX”.
No sé què opinaria Bernhard, que va morir en 1989, si haguera viscut l’època dels mòbils i les ductilitats fotogràfiques d’aquests instruments. El meu amic i gran fotògraf Ramon Usó solia dir que, producte d’aquesta aparent facilitat, els fotògrafs professionals eren “els esmoladors del segle XXI”: anirien desapareixen sense fer soroll, com cendra en el vent.
És evident que la cultura de la imatge instantània i ubiqua dels mòbils ha creat una sobredosi de fotos banals que omplin el núvol i les memòries de tota classe d’aparells, però no crec que això haja de ser necessàriament en detriment d’un bon fotògraf. Són, en tot cas, les regles amb què s’ha de jugar ara, i ja està.
No deixa de ser curiosa la història de la recepció d’obres com aquesta i la resta de la producció de Bernhard al seu país natal, Àustria. L’autor de Plaça dels herois odiava tant el seu país i els seus conciutadans com aquests l’odiaven a ell. Li van voler fer la vida impossible mentre va estar en actiu: no suportaven que els col·locara un espill al davant on, rere la fatxada catòlica i benpensant, apareguera el sinistre perfil de les SS nazis.
Després de mort, però, tot van ser elogis i homenatges. Per a un escriptor, no hi ha res com morir-se per a suscitar tots els compliments estrenyuts en vida amb el cinturó d’una profunda reticència. Diguem que la foto final de Thomas Bernhard per a la posteritat va ser molt afavoridora. Agradava a tots, però a qui no li haguera fet cap gràcia és a ell mateix…
