Hi ha una contradicció que es repeteix una vegada i una altra en el discurs de la dreta neoliberal i de l’extrema dreta. Durant anys defensen la reducció d’impostos, especialment per a les rendes més altes; presenten els serveis públics com a ineficients; consideren les administracions públiques un obstacle per al progrés; afavoreixen la iniciativa privada en detriment del sector públic i, fins i tot, una part d’ells neguen o minimitzen els efectes del canvi climàtic, malgrat les evidències científiques i les conseqüències cada vegada més visibles dels fenòmens meteorològics extrems.
Aquest és, precisament, el model que representen Juan Francisco Pérez Llorca, Isabel Díaz Ayuso i Alberto Núñez Feijóo. Un model basat en les rebaixes fiscals als qui més tenen, la reducció dels recursos públics, la desregulació econòmica i la confiança cega en el mercat com a resposta a qualsevol problema. No és només un relat ideològic: és una manera de governar que es reflecteix en les propostes fiscals del Partit Popular i en els acords pressupostaris que ha subscrit amb l’extrema dreta en nombroses comunitats autònomes.
Un dels exemples més evidents és el dúmping fiscal practicat, especialment, per la Comunitat de Madrid. La competència a la baixa en impostos sobre el patrimoni, les successions o les grans fortunes beneficia una minoria privilegiada, debilita la capacitat recaptatòria i genera una competència deslleial entre territoris. El resultat és conegut: menys ingressos públics, més desigualtats i més espai per a la privatització de serveis essencials.
Tanmateix, la realitat acaba desmuntant aquest relat. Quan arriba una emergència, una crisi econòmica, una pandèmia o un fenomen climàtic extrem, els mateixos dirigents que han dedicat anys a afeblir el sector públic són els primers a reclamar la intervenció del Govern estatal. De sobte desapareixen els discursos sobre l’«Estat mínim» i el lliure mercat, i es demanen recursos extraordinaris, coordinació, inversions i suport institucional. Exigeixen als altres allò que ells mateixos han deixat de construir.
La paradoxa és evident. Mentre tot sembla funcionar es retallen pressupostos, es redueixen plantilles i es debiliten els serveis públics. Però quan arriben les dificultats es pretén que aquests mateixos serveis responguen amb rapidesa, eficàcia i totes les garanties. És impossible exigir fortalesa a unes institucions que s’han anat afeblint deliberadament.
No es tracta només d’una contradicció política; és una manera de governar profundament irresponsable. Les polítiques fiscals regressives, les privatitzacions, la desregulació i la banalització del canvi climàtic redueixen la capacitat de prevenir riscos, garantir drets i protegir la ciutadania. Quan esclata una crisi, les conseqüències les assumeix la classe treballadora i la immensa majoria de la població, mentre els grans beneficiaris d’aquestes polítiques continuen preservant els seus privilegis.
La pandèmia, els grans incendis forestals, els episodis climàtics extrems o la dana que va devastar el País Valencià el 2024 han deixat una lliçó incontestable: sense unes administracions públiques fortes, uns serveis públics ben dotats i uns equips d’emergència suficients, la societat és molt més vulnerable.
Per això, reclamar la intervenció del Govern estatal només quan les coses es compliquen no és una mostra de responsabilitat. És pretendre utilitzar-lo com una assegurança d’última hora després d’haver contribuït durant anys a erosionar els instruments que fan possible la resposta col·lectiva davant les crisis.
Cal recordar una idea fonamental: els serveis públics no són una despesa, sinó una inversió en cohesió social, igualtat i seguretat col·lectiva. Igualment, un sistema fiscal just no és un obstacle al progrés, sinó la condició perquè les administracions disposen dels recursos necessaris per garantir drets i protegir la ciutadania.
Sense justícia fiscal no hi ha justícia social. Quan es rebaixen impostos als qui més tenen o es fomenta el dúmping fiscal entre comunitats autònomes, el que realment es retalla és la capacitat de sostenir una sanitat pública de qualitat, una educació pública inclusiva i equitativa, uns serveis socials dignes, unes pensions suficients o uns dispositius d’emergència preparats per afrontar qualsevol situació crítica.
Els fets desmenteixen una vegada i una altra els discursos. Els mateixos que proclamen que cal aprimar les administracions públiques per deixar més espai a la iniciativa privada són els primers a exigir la intervenció de l’Estat quan la realitat posa al descobert les limitacions del model que ells mateixos impulsen allà on governen.
Però el cost d’aquestes polítiques no el paguen els seus promotors. El paga la majoria de la societat, amb més desigualtats, uns serveis públics més febles i una menor capacitat de resposta davant les crisis. També el paga el territori, cada vegada més exposat als efectes del canvi climàtic i amb menys eines per afrontar-los. I, sobretot, el pagaran les generacions futures si no corregim aquest rumb.
El País Valencià sap bé què significa arribar tard, disposar de menys recursos dels necessaris o convertir la prevenció en una partida prescindible dels pressupostos. Les lliçons de la dana haurien de servir per reforçar les institucions públiques, no per continuar debilitant-les.
El veritable debat no és si volem més o menys administració pública, sinó si volem una societat capaç de protegir les persones, especialment quan arriben les dificultats. El futur no està escrit. Hi ha una alternativa a les polítiques de la dreta i l’extrema dreta, basada en la justícia fiscal, unes administracions públiques fortes, uns serveis públics de qualitat i un compromís ferm amb la sostenibilitat. En definitiva, una alternativa que posa el bé comú per damunt dels privilegis d’uns pocs i que fa de la solidaritat, la cohesió social i la responsabilitat col·lectiva els pilars d’un País Valencià més just, més segur i més preparat per afrontar els grans reptes del futur.
