En la nostra llengua, l’expressió col·loquial “passar la mà per la cara a algú” s’utilitza de manera figurada per a expressar la idea que a una persona li han passat al davant o li han pres un dret o un mèrit sense ser-ne conscient. Això és el que li acaba de passar al brillantíssim Terence Tao i, possiblement, a tota l’elit matemàtica mundial que es dedica, en cos i ànima, al duríssim estudi i progrés de la matemàtica pura.
Terence Chi-Shen Tao (Adelaida, 17 de juliol de 1975) és un matemàtic australià d’origen xinés que treballa principalment en anàlisi harmònica, equacions en derivades parcials, combinatòria, teoria analítica de nombres i teori de la representació. És considerat la persona més intel·ligent del món, amb un coeficient intel·lectual de 230. Va ser un xiquet prodigi i, actualment, treballa com a professor de matemàtica a l’UCLA. Va ser ascendit a professor catedràtic amb només vint-i-quatre anys i l’agost de 2006 va rebre la Medalla Fields. Este genial matemàtic ha mantingut una postura crítica i matisada sobre l’ús de la intel·ligència artificial (IA) per a resoldre problemes matemàtics de primer nivell i està convençut que obtindre la resposta a una qüestió obviant el procés clàssic pot arribar a empobrir el progrés de la disciplina matemàtica.
Tot l’enrenou s’originà a inicis de setembre de 2026, quan la corporació informàtica OpenAI anuncià que el seu sistema d’intel·ligència artificial havia resolt un dels “Problemes del Mil·lenni” del Clay Institute of Mathematics, el relatiu a les equacions de Navier-Stokes. Eixes equacions descriuen com es mouen els fluids com l’aigua o l’aire. Eixe fet va donar lloc a un intensíssim debat en la comunitat matemàtica mundial. Tao va alertar del perill que suposa resoldre problemes crucials com el de les equacions de Navier-Stokes amb la intel·ligència artificial, especialment si no hi ha transparència en tot el procés. Això podia convertir la investigació matemàtica en una carrera pels resultats i no per la comprensió. El matemàtic australià argumentà que resoldre prematurament problemes històricament fèrtils amb mètodes exclusivament impulsats per la intel·ligència artificial i sense l’oportuna transparència podria suposar un saldo negatiu per al progrés de les ciències matemàtiques. No perquè les demostracions no foren vàlides, sinó perquè eixe procés podria anorrear la seua funció de generar noves tècniques, perspectives, preguntes… i podria arribar a impedir la formació de nous matemàtics de primera fila.
Juntament amb altres 24 medallistes Fields, Tao va signar un manifest on denunciava que els objectius de les empreses d’intel·ligència artificial i els de la comunitat matemàtica estan “profundament desalineats”: per a les ciències matemàtiques, la resolució de problemes és un mitjà dirigit a la comprensió dels conceptes matemàtics, no a una mera finalitat publicitària.
A mi, pobre estudiós de les belles lettres, totes estes elaborades argumentacions de ments tan brillants i excelses com les de Terence Tao o Cédric Villani em recorden uns déjà-vu dolorosos i difícils d’oblidar: el de Garri Kaspàrov perdent una partida d’escacs contra l’ordinador Deep Blue, el dels estudiosos de les humanitats que es van vore desplaçats, ridiculitzats i socialment menystinguts pel públic amb la fulgurant irrupció de les ciències empíriques i de les seues filles predilectes: les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i la mateixa intel·ligència artificial, que escriu millor que molts alumnes de batxillerat i part del professorat. Si l’honorable trívium medieval (gramàtica, retòrica i lògica) ha donat lloc, etimològicament parlant, al sorprenent adjectiu “trivial”; què poden esperar els nostres companys de viatge que s’han dedicat amb espenta i enginy al cultiu del no menys honorable quadrívium (música, aritmètica, geometria i astronomia)?
El passat 11 d’octubre, el diari Le Figaro ens informava que, durant una conferència organitzada el 8 d’octubre per la Société Mathématique de France, Hugo Duminil-Copin, Medalla Fields de 2022 i especialitzat en càlcul de probabilitats i física estadística, confessà que va estar plorant al llarg de la nit fins al punt que va despertar la seua filla, quan es va adonar que l’empresa d’intel·ligència artificial OpenAI havia publicat 719 documents que haurien resolt diversos problemes d’altíssim nivell. Duminil-Copin estima que la intel·ligència artificial ha aniquilat i reduït à néant (a no res) el seu camp d’investigació.
Com diu la matemàtica francesa Sylvia Serfaty, la intel·ligència artificial s’ha transformat en una mena d’oracle a qui podem fer preguntes i que ens dona la corresponent resposta cuita i presta per a ser païda. Tot això, d’alguna manera, planteja qüestions importantíssimes sobre quin serà el paper dels matemàtics purs que tenen com a únic objectiu imaginar i elaborar demostracions de teoremes. El rol de l’ésser humà en eixa activitat pot resultar fortament qüestionat. Fins i tot el residual paper del matemàtic humà dirigit a trobar nous conceptes i perspectives sobre les qüestions matemàtiques més crucials pot arribar a desaparéixer, perquè la mateixa intel·ligència artificial serà capaç de plantejar-se noves qüestions amb noves perspectives i resoldre-les. Segons Serfaty, hi haurà una fase d’adaptació i l’ofici de matemàtic canviarà després d’eixa “revolució industrial de les matemàtiques” que suposa la irrupció de la intel·ligència artificial en el superelitista món de les matemàtiques pures. Comptat i debatut, els matemàtics s’hauran de reinventar i concentrar les seues energies en un importantíssim parell de coses:
I.-revisar a consciència els nous descobriments matemàtics que faça la intel·ligència artificial.
II.-dedicar-se a la docència de les matemàtiques pures, com ho van haver de fer els estudiosos de les lletres incidint en la lectura, l’escriptura, l’ortografia, la morfologia, la sintaxi i la literatura.
Potser el punt més pertorbador d’esta qüestió es farà patent quan els humans que es dediquen a les matemàtiques pures ja no siguen capaços d’entendre les demostracions d’una criatura artificial que evoluciona tan vertiginosament i que pot acabar redactant demostracions de deu mil pàgines o més, en un tres i no res… Qui viurà, vorà.
De tota manera, en el curt i mitjà termini, els matemàtics, com els professors de lletres, hauran de continuar esforçant-se a fi que els infants i els jóvens aprenguen els conceptes científics i humanístics imprescindibles que fan de la humanitat allò que és. Els meus companys professors de llengües continuaran exigint lectures en veu alta, fent dictats, demanant redaccions i ensenyant als alumnes què és una metàfora, un pronom en cas acusatiu o una subordinada adverbial. Només faltaria!
Si ens servix de consol, només hem d’observar què ha passat en el camp del joc d’escacs: el fet que Deep Blue vencera contundentment el brillantíssim Kasparov no ha fet disminuir, de cap de les maneres, l’interés de la humanitat per eixe joc tan fascinant. Som moltíssims els qui continuem admirant Capablanca, Tal, Fischer, Karpov, Kasparov, Polgar, Anand, Larsen, Dommaraju… La ciència matemàtica d’alt nivell haurà de continuar sent cultivada pels hòmens i dones amb més talent en la matèria; això sí, em fa l’efecte que es tractarà d’una ciència amb una perspectiva més “humanista”.
