Escric açò quan encara queden uns quants dies perquè acabe la campanya electoral. Ens apropem al 29N amb una campanya moguda entre entrevistes polèmiques, vídeos fets amb IA i declaracions que es contradiuen. No sé ni per on començar.
Anem per parts i comencem parlant de les entrevistes. Sobretot vull destacar la posició de Santiago Abascal a l’hora d’escollir anar a La Revuelta, canviant això sí, el públic al seu gust i sentint-se com a casa en un programa on normalment les seues idees no tenen cabuda.
No vull tirar la culpa a Broncano ni parlar d’ell perquè siga o no periodista; tampoc sé què haguera fet jo en eixa situació tan complicada. Un programa divertit es va convertir en un altaveu per a l’extrema dreta, però també hem de tindre en compte que eixa no és la normalitat que se sol veure a la primera cadena. Per eixa part, hem d’estar tranquils. He de confessar que vaig vore el programa i no vaig fer boicot perquè realment sé el que pense i sé que no m’anava a influenciar la desinformació que aporten els discursos de Vox. Vull pensar que si van fer rècord d’audiència, va ser amb persones com jo, conscienciades davant les mentides i empatitzant amb el presentador que, com ell mateix ha confessat, no va estar a l’altura.
Per altra part, pense que Jordi Wild —que ideològicament no s’acosta gens a mi— va fer una proposta interessant preparant una sèrie d’entrevistes a tots els candidats, sense talls. Però ahí Abascal es va cagar. Igualment, crec que no van acabar de funcionar, i no em referisc als números que ha fet. Hi havia dos verificadors que ni a l’entrevista de Pedro Sánchez, d’Ada Colau ni a la d’Alberto Núñez Feijóo van interrompre. Pareixia que estaven d’adorn.
El candidat del PP, Feijóo, ha copiat la idea de Lula. El seu equip de comunicació ha calcat un vídeo amb IA que va funcionar amb el president brasiler, mostrant-lo com un heroi. Recordeu que Lula va guanyar les eleccions amb una remuntada històrica i fent ús de les xarxes socials i de l’algoritme com a clau per aconseguir la majoria. La jugada no els ha eixit bé, com les declaracions d’Ester Muñoz, la portaveu, que va dir tal qual que “no te va a votar nadie, Pedro Sánchez”. I així com adoptaren l’insult de “perro”, el PSOE ha aconseguit revertir el missatge, i les xarxes socials s’inunden amb una cançó viral que aposta pel seu vot. A més a més, Miguel Tellado, diputat del PP, amenaça en què els socialistes no vagen a votar. No tenen altre discurs.
Les contradiccions de Feijóo també són una part important de com pot acabar fracassant el Partit Popular en aquestes eleccions. Al seu programa electoral asseguren que construiran un milió de vivendes; en canvi, les paraules del candidat en una entrevista a Politico diuen tot el contrari: “Yo no he dicho que vaya a hacer un millón de viviendas, he dicho que España necesita un millón de viviendas”. Ens aclarim, Feijóo? Igualment, a mi no m’ha de convèncer; tinc clara la meua posició. Parlant de contradiccions, les “paguitas” que critica Abascal resulta que les cobra la seua família.
El PSOE, en canvi, està fent una campanya on predomina l’amor de Pedro Sánchez cap a la seua dona, Begoña. Així es pot veure a la portada de Lecturas: “No imagino mi vida sin Begoña”. Crec que s’estan movent de forma molt intel·ligent, ocupant espais on, normalment, no es parla de política, i ara mateix estan utilitzant aquest recurs per humanitzar els familiars del president en funcions.
Per acabar, no vull fer comparacions, però aquesta setmana i el mateix dia han sorgit dos notícies d’importància rellevant que espere que reflecteixen d’alguna forma els resultats de les eleccions: La mort del fundador de l’agrupació neonazi Núcleo Nacional i el reconeixement de Guillem Agulló com a víctima del terrorisme. Aquesta segona notícia, per cert, una xicoteta victòria que arriba trenta-tres anys després del seu assassinat per un grup de neonazis.





