Veient les imatges tan “espectaculars” de les guerres a Ucraïna i a Orient Mitjà, u recorda que John Lennon, amb la participació i suport de Yoko Ono, va compondre Imagine, cançó que, entre altres versos, diu:
Imagina que hi ha un sol món
i que tot és per a tots.
Res per morir o per matar,
només fraternitat.
Imagina’t tot el món
compartint-ho tot, oh, oh, oh, oh, oh…
Era l’any 1971, en el començament de la dècada dels setanta de segle passat, en el món teníem les guerres de Vietnam, Àfrica i Orient Mitjà i en algun altre lloc. Com sempre, en molts llocs, però fora d’Europa i del dit món occidental. Després, n’hem tingut als Balcans. I ara ja ho veiem, mig món enfangat en conflictes bèl·lics, potser amb més intensitat, més crueltat i més capacitat de destrucció que els citats.
Les lletres i melodies dels Lennon, Bob Dylan i altres, entre ells, els nostres Paco Ibáñez, Maria de Mar Bonet, Serrat, Raimon, Ovidi i més, no han servit per a parar les guerres, però sí que servixen per a crear opinió en contra de les guerres i fer grossa la cultura de la pau.
En Imagine els Lennon assenyalen les propietats, l’avarícia, les fronteres i la divisió humana que provoquen, com a exemple de mòbils de les guerres quan escriuen i canten:
Imagina tota la gent
vivint la vida en pau
i el món serà només u.
Imagina tota la gent
compartint tot el món.
Imagina que no existixen propietats.
Un món sense cobdícia ni fam.
Però els diners no mouen en si mateix la gent per a una guerra, anar a robar a un altre país no és ètic ni estètic. Són els sentiments i les emocions, la supèrbia identitària, amb les seues mentires històriques i la creença i defensa de la divinitat corresponent, els elements que fan de gasolina dels motors invasors i contrainvasors. Per això, els Lennon diuen:
Imagina que no hi ha nacions
i tampoc religions.
En les ben visibles guerres d’Ucraïna i Orient Mitjà tenim eixos mòbils. A més de l’incentiu econòmic, el conflicte territorial i lingüístic entre Rússia i Ucraïna fa de benzina necessària per a justificar el conflicte bèl·lic, a més de l’expansionisme de l’OTAN i l’imperialisme supremaciste dels Estats Units d’Amèrica, com en tots els conflictes. En la conflagració diversa de Gaza, Iran, Israel, Líban, etc., està el petroli i altres possibles riqueses, però Al·là està ben present, en els atacs de Hamàs, en el règim dels aiatol·làs a Iran i en els altres països i grups terroristes. Els nacionalismes dogmàtics també acompanyen este fangar bèl·lic, com el sionisme agressiu, el nacionalisme iranià, etc. Déu, Jahvé, amb eixos o amb altres noms, també estan sent utilitzats per Israel i per Trump i els seus adlàters. Fins i tot, el fantasmagòric i despòtic president dels Estats Units ensomnia que és l’encarnació de Jesucrist.
Bob Dylan, cantant, poeta i també apòstol de la pau, a més de ser Premi Nobel de Literatura, huit anys abans d’Imagine, 1963, en La resposta està en el vent, preguntava al món:
Quantes vegades haurà l’home de mirar amunt,
per a poder vore el cel?
Quantes orelles haurà de tindre
abans de sentir plorar el món?
Quantes morts vorà al seu costat
per saber que ha mort massa gent?
Com en qualsevol època, a principis dels seixanta de la centúria passada, també hi havia les “corresponents” i criminals, però evitables, guerres, com les de Vietnam, Algèria-Marroc pel Sàhara, les conteses colonials i per la independència a Àfrica, la sempre present del Iemen i alguna altra.
Per la seua banda, el nostre Raimon, des de 1966, cantava:
A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
encara no havien mort tots.
Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen.
Molts es varen quedar, havien perdut, diuen.
d’altres conegueren l’exili i els seus camins.
A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots, havíem perdut…
Perquè en una guerra tots i totes perden, tots els bandos participants directament sofrixen morts, i en provoquen, entre altres pèrdues. Però algú no perd. Són els que fabriquen armes i els que comercien i es lucren amb el tràfic armamentístic.
Però, després dels conflictes balcànics, ningú s’esperava una guerra com la invasió russa al país ucraïnés. Ni les dimensions de la brutalitat bèl·lica en l’Orient Mitjà. I u es pregunta, com és possible que es donen estes tragèdies després de demostrar-se la superioritat per al benestar humà dels principis de llibertat, igualtat i solidaritat, establits, precisament, en els països més civilitzats, democràtics i avançats en tot. Com és possible que amb els avanços científics, tecnològics, i després del Renaixement, la Il·lustració i totes les revolucions culturals i politicosocials que hi ha hagut i hi ha, les solucions bèl·liques, superen tantes vegades al diàleg, a la paraula i al raonament.
Fa molts anys es parlava de parar la carrera armamentística. Sobren totes les guerres, però per a això, el millor seria que no hi haguera armes mortals. Ja sé que és una il·lusió i una ingenuïtat, també pròpies del somniador John Lennon, però el dret al vot i el posterior sufragi universal, aixina com la integració o igualtat racial i molts alliberaments, eren inimaginables en la història de la humanitat fins a fa dos segles. I ara són realitat en moltes parts del món.
Per cert, supose que es podrà fer una comparativa sobre el gasto mundial en armament i el cost d’abolir la fam i la pobresa en el món. La diferència seria un argument ben potent a favor de l’abolició armamentística i de l’extinció de la fam, i a benefici de la pau, per a que es complira el somni dels Lennon i de milions de persones.
