L’enyorat poeta de Catarroja Ramon Guillem, va publicar Terra d’Aigua l’any 1993, on al poema “Un silenci”, va escriure: “Hi ha una part de mi que no és meua, com un vers trencat que no em pertany, un ritme que no acobla, una síl·laba que sempre és misteri.” No crec que la seua intenció fora expressar el desarrelament interior d’un poble, ni parlar-ne de l’exili interior que vivim a terra nostra. Però, no puc evitar amb els seus versos, hui, envoltada de tant de soroll i tan poc trellat -socialment parlant- evocar-los en eixe sentit. Trenta tres anys després una altra poeta, Victòria Cremades, acaba de publicar el seu últim poemari, Inxili, que com aquell exili que visqueren els intel·lectuals expatriats després de la Guerra Civil, ens parla del desarrelament, de la memòria i la identitat ferida. Molts al sud del sud fa temps que vivim així, cap endins, i és bo, molt bo, airejar el sentiment de frontera, de marge. Un marge que dia a dia es dissipa en una boira de no identitat, de no ser res, que s’eixampla. Tot i la resistència dels més vells valencianistes, tot i els saludables brots verds d’alguns joves…
Seguint amb els poetes, Estellés ens deia que no s’és res si no s’és poble. Però de quin poble som nosaltres? Com som ara? Tant ens costa identificar-nos, com a d’altres els resulta senzill assenyalar-nos. Hi és viva encara la llengua, sí, però en remissió constant, i alguns usos i costums consuetudinaris difícils d’eliminar, especialment per resultar pràctics i útils. Tant ens costa saber d’on venim i on volem anar, com a d’altres -els mercaders de l’ultraliberalisme actuals- assenyalar el camí de l’exclusió i de l’extinció. El procés de pèrdua d’identitat, del qual datem l’inici, amb la derrota d’Almansa, un 25 d’abril del 1707 -fa 319 anys!-, ha seguit implacable al llarg de la història contemporània amb esparses i frustrades alegries democràtiques.
I l’apropiació de la identitat continua amb un full de ruta gravat en l’ADN dels dirigents més agressius de la Península, els legataris d’aquells nobles castellans de mans mortes que no podien ni sabien treballar -hui la dreta i extrema dreta espanyolista representants dels empresaris de Butlletí Oficial-, i, malauradament, per bona part de l’esquerra jacobina, arrecerats tots sota el paraigües d’una dinastia francesa, els estranys Borbons, nissaga oportunista com a poques, símbol intocable del també estrany Estat que van bastir els liberals del segle XIX dit Espanya i que dura i perdura.
Ara la dissolució dels valencians com a poble s’accelera, al temps que catalans i illencs l’albiren. Vam perdre lleis i gestió pròpies -que dreta i jacobins no volen recuperar-, hem patit prohibicions i entrebancs amb aparença de lleis com la de Llibertat d’Ensenyament, tot en un marc d’un Estat depredador incapaç de cedir al diàleg. Hi ha una gran part de nosaltres que ja no és nostra i que difícilment podrem recuperar. Les onades migratòries internes i externes, no han tingut cap model social d’integració comunitària. Els mateixos valencians no l’hem pogut crear, i hem cedit terres i cultura a gent més agressiva i espavilada. Ara patim la descomposició del territori, la crisi industrial i del sector primari… I no sols els forasters, com resa la dita popular, han vingut a tirar-nos de casa nostra. Molts valencians han abraçat la descomposició com a forma de negoci familiar, el que passa pel tràmit intern de sentir-se espanyols –còmodes- abans que valencians.
Al polític conservador Cánovas del Castillo se li atribueix la frase “són espanyols els que no poden ser una altra cosa”, i no anava desenfocat. Per tant, construir eixa nova identitat que facilita l’ocupació i el control a determinats dirigents, passa per impedir que puguem ser “una altra cosa”, en el nostre cas, valencians. Però jo vull la part de mi que és meua. Que no vol dir xenòfoba ni excloent, ans al contrari, vull compartir-la amb qui decidisca construir amb mi un lloc on viure i buscar la felicitat. Ens queda la reconstrucció política i social, o, per contra, l’inxili…
