“Hi ha roba estesa”. De menuda aquella era la consigna que utilitzaven els majors quan les converses entraven en terreny poc recomanable per als xiquets que compartíem sobretaula amb ells. Dinars familiars, celebracions d’aniversaris, festes destacades o una simple visita a casa podien derivar en silenci i un canvi de tema sobtat en pronunciar aquelles paraules. Unes paraules que en la infància m’inquietaven exactament igual que aquelles altres que sonaven a l’altra part de la porta de casa, puntualment, tots els mesos. Un toc de timbre. Un “Qui és?” des de dins. I un “La mort”, com a resposta. Els majors tenien el seu codi particular, de vegades inquietant i quasi sempre no apte per a l’enteniment dels més menuts. Exactament igual que em passa ara amb el codi dels adolescents amb els quals convisc. Termes i més termes nous que han incorporat al seu vocabulari i que utilitzen amb total naturalitat mentre jo vaig navegant entre el desconcert més absolut en escoltar-los.
Però desconcert i significats ambigus a banda, la roba estesa sempre em captiva. Eixa intimitat compartida amb la resta que suposa l’exposició pública del contingut d’una llavadora. Intimitat compartida carregada d’informació gratuïta respecte dels inquilins d’una vivenda. Professions que no poden amagar-se perquè queden completament al descobert, composició de la unitat familiar, famílies que s’amplien amb l’arribada de nous membres que ho fan tot més diminut i a l’hora més intens, predilecció per uns colors o altres, fins i tot el dolor de determinades situacions pot quedar al descobert en una llavadora estesa al sol.
Durant el confinament, la roba estesa que veia des de casa en altres edificis, era com imaginar que era festa major a aquells llocs. Que les bragues, calçotets o camises, exhibides alegrement davant de la resta eren com les banderoles que anuncien que la tranquil·litat dels barris queda cancel·lada per uns dies. Supose que era una forma, com una altra, d’anhelar el que quedava ben lluny.
De fet, la roba estesa sempre m’ha semblat com parlar en silenci. Interpretar realitats, costums, aficions, preferències esportives o de vegades musicals, estimes, alegries, dols, ganes… Sí, també ganes, perquè de vegades la roba estesa és tota una declaració d’intencions. Especialment coincidint amb els canvis de temporada quan, de sobte, els tirants, les mànigues curtes i els pantalons curts comencen a espentar amb força des d’aquells fils, com desitjant que canvien rutines i escenaris.
Hi ha roba estesa que parla de vesprades de riures, de sol, i, fins i tot, de primers amors. Són les que deixen al descobert jornades de platja o piscina. Aquelles que passen a donar peu a inventar històries només fent una ullada als balcons dels apartaments en període vacacional.
De vegades la roba estesa pot ser pau, calma. Seure i simplement observar. Deixar-se emportar pel moviment compassat d’aquelles peces que ballen tranquil·lament deixant-se acaronar per la brisa. O desassossec, en sorprendre un vent enfurit o unes gotes de pluja sorpresa que canvien el paisatge i la posada en escena.
La roba estesa és un ritual de l’economia domèstica, però també una invitació a la creació, un full en blanc per a inventar i per a descobrir detalls que marquen el dia a dia, de portes cap endins. Una finestra oberta a la imaginació i a la curiositat que abans es tancava de colp amb aquell “hi ha roba estesa” que escoltàvem mentre algú ens mirava de reüll.






