Guetos. És la paraula amb què alguns grups polítics van descriure els antics programes d’ensenyament en valencià, aquells que vehiculaven la major part de les matèries en valencià. Sense cap 25% que capara la normalitat d’una escola valenciana; sense el sostre aberrant d’un 50% de màxima exposició al valencià. Amb la normalitat d’estudiar en la llengua d’ací i amb la tranquil·litat de poder-ho fer sense l’angoixa d’esperar la tria lingüística d’altres famílies. Estudiar plenament en valencià era i és la millor opció per assolir una bona competència en dues llengües alhora. A més de l’adquisició òptima de coneixements lingüístics, els programes d’ensenyament en valencià aportaven un extra gens menyspreable: més identificació, més arrelament cultural i més pertinença a la nostra comunitat lingüística. Amb tot, estos programes eren insuficients. Encara que tots ells es coneixien com a línies en valencià, no sempre es vehiculava en valencià la totalitat de les àrees no lingüístiques: depenia dels centres. A més, a vegades hi havia alumnat que no rebia el valencià que tocava perquè algun mestre s’hi trobava més còmode en castellà. Encara més: alguns i algunes mestres canviaven al castellà quan interactuaven directament (en sessions vehiculades en valencià!) amb xiquets castellanoparlants.
Sí, hi havia insuficiències i no poques. D’entre totes elles, l’entrebanc més gros, la insuficiència més notòria de les línies era una: els programes no estaven disponibles en tots els centres del País Valencià ni en totes les zones lingüístiques. En zones castellanoparlants, els valencians residents no podien estudiar en la seua llengua; i els castellanoparlants que tenien interès a aprendre valencià s’havien de conformar amb una sola àrea, impartida moltes vegades amb dificultats, entre alumnes que demanaven l’exempció. En zones valencianoparlants, no tots els alumnes podien accedir a un programa d’ensenyament en valencià. Sí, s’havien de canviar coses. Però en comptes promoure i exportar el model de màxims, el millor dels possibles, es va optar per difamar-lo. L’ensenyament en valencià, lloat per molts anys, ara era responsable directe de la formació de guetos. Sí, de guetos. Amb tota la càrrega negativa del mot. No sabem molt bé si els guetos eren dels grups de valencià o de castellà. O de tots dos. Si atenem la definició del terme que dona Hein de Hass al llibre “Los mitos de la inmigración”, els guetos són zones habitades quasi exclusivament per un grup racial, ètnic o religiós. Són el resultat d’una discriminació explícita, d’una exclusió per part dels grups majoritaris, que es neguen a viure amb les minories.
Quins eren els col·lectius discriminats en l’ensenyament en valencià? A algú se li va negar la matrícula per motius de raça, llengua o religió? Quines eren les minories rebutjades? Amb la injusta i injustificada qualificació de guetos, van haver algunes variables importants que es van ometre. La primera era la voluntat. Les famílies elegien el programa de màxims lliurement, per voluntat pròpia. L’actitud favorable envers el model lingüístic no és una qüestió menor. Wallace Lambert ja en parlava en els seus treballs sobre bilingüisme i educació. Els participants en l’experiència d’immersió pionera al Quebec volien que els seus fills aprengueren la llengua minoritzada, volien formar part del programa d’immersió. És ben difícil implantar un model de màxims sense suport familiar ni consens social. Per màxims em referisc a un programa que ho vehicule tot en valencià (excepte l’anglés i el castellà). Si ara per ara un suport social i polític majoritari és inviable perquè es puga implantar de manera uniforme a tots els centres del País Valencià, no és raonable que l’opció d’estudiar plenament en valencià desaparega del sistema. No és raonable tirar per terra l’escola valenciana que tant ens va costar guanyar. No és raonable que els discriminats siguem, una vegada més, els mateixos.
El fet que existisca l’opció d’estudiar íntegrament en valencià, en totes les zones i en totes les etapes educatives és vital per a la supervivència de la llengua. Tant és si hi ha una xarxa de centres de referència a tot el País Valencià o si hi ha alguna línia d’oferta obligatòria dins un mateix centre, incloent-hi els de zones castellanoparlants. Seria d’una irresponsabilitat inexplicable no fer-ho. Per justícia històrica. Mai ens han deixat estudiar en la nostra llengua. Hem patit segles d’humiliacions i càstigs per ser valencians, lleis que ens han exclòs de la xarxa cultural, missatges que ens han fet creure que la nostra llengua (i, per tant, el nostre ésser) és inferior. Mai ningú no ha reparat el greuge lingüístic dels valencians. Ja és hora que algú ho faça començant per l’ensenyament. Necessitem urgentment espais públics de normalitat plena. Pel dret a aprendre la nostra llengua en profunditat. Només si n’adquirim un coneixement sòlid serem capaços d’utilitzar el valencià en tots els àmbits i als espais públics i privats. El coneixement en profunditat ens dona la seguretat i el coratge necessari per créixer, viure i reivindicar-nos com a valencians en un món que ens vol invisibles.
Si hi ha alguna força política que estiga disposada de veritat a revertir el desús i a dignificar la llengua, ho ha de demostrar en fets. No hi ha prou a dir que les llengües són un bonic patrimoni. S’han de crear espais públics de dignificació, prestigi i normalitat absoluta. Dins d’estos, l’ensenyament íntegre i genuí en valencià és innegociable. Si renunciem a ell serem nosaltres els qui acabarem reduïts i marginats en un gueto cada vegada més minoritari, cada vegada més incomprés. En un gueto on esperarem en va que els polítics ens defensen.
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.
