Reconec que soc de les que acumula fotos. Moltes. Al mòbil, però també repartides per tota la casa, en marcs que descansen a les prestatgeries o a les parets, com si tinguera una necessitat constant de tenir present el que és la vida en realitat. Una col·lecció d’afectes, gent i moments agradables que compensen altres que no ho són en absolut, i que ho compliquen tot massa de tant en tant.
També soc de les poques que encara s’entesten a fer àlbums de fotos recopilatoris de viatges, celebracions o del més destacat de cada any. Àlbums amb fotos que acompanye de notes que escric al costat perquè els records no acaben difuminant-se. Tot perquè reconec també que tinc facilitat per a oblidar les coses. Des d’episodis desagradables fins a altres més plaents. De vegades oblide no tant eixos moments destacats en concret, però sí molts dels detalls que van fer de guarnició.
Reconec que passe els dies de pèrdua en pèrdua, o almenys així ho crec encara que finalment tot acabe apareixent en algun lloc. Soc de les que mai sap on ha deixat les claus, el mòbil o qualsevol altra cosa que necessite en un moment donat. De les que, no de manera habitual, però en més d’una ocasió ha cremat el dinar en oblidar l’olla al foc. Val que estem programades per a fer més de dos coses a la volta, però de vegades, eixes dos coses es multipliquen, i una de totes, perd protagonisme momentàniament.
Soc també de les que enveja aquells que recorden els aniversaris de tot el món per a ser els primers en felicitar-los, o els últims, però de les que recorden felicitar.
Soc de les que fa llistes de tot encara que després oblide on he deixat aquella llista. O fins i tot, de les que oblida què anava a anotar en la llista.
Soc de les que, després de més de trenta anys, encara continue consultant les receptes que faig cada dia, en aquella llibreta, ja mostosa, on les anotava mentre ma mare anava dictant-me indicacions en la cuina. Supose que ja no per inseguretat, sinó com una manera de continuar sentint-la present. Perquè hi ha coses impossibles d’oblidare-
Reconec que, no sempre, però de vegades, oblide que hauria d’esperar desperta que els meus fills tornaren de festa si vull entrar en l’Olimp de les mares patidores. Que, per desgràcia, han desaparegut del meu disc dur moltes d’aquelles vesprades de jocs compartits amb ells, entre disfresses, plastilina i molta imaginació, per més fantàstiques que foren.
Reconec que soc de les que deixen post-it amb anotacions pertot i després oblida llegir-los. Que he estat en converses en les quals han fet referència a anècdotes de les quals vaig ser partícip, però on em resulta complicat veure’m nítidament. Que de vegades entre en una habitació i oblide què faig allà, què anava a buscar o si era realment allí on volia anar. Que em costa posar noms a algunes cares per més voluntat que li pose, i que confonc altres de manera involuntària.
No obstant això, crec que no he perdut mai un tren o un avió, tal volta perquè tinc ben present sempre que fugir em salva. Fa igual la destinació. L’únic important és posar distància. Cada vegada més i amb més freqüència. No sé si hi ha un motiu especial per a això o si tracte de no recordar-lo a propòsit.
Reconec que he deixat de veure i sentir informatius perquè l’actualitat fa por i angoixa a parts iguals, i perquè entrar en temporada preelectoral tampoc ajuda.
Tornen les promeses que no seran, les abraçades intencionades, les decepcions disfressades de sinceritat… Tot allò que, ves per on, no suposa cap esforç recordar per a la meua memòria. Serà que en aquestes qüestions no es tracta de pèrdua de memòria, sinó de pèrdua de confiança.
